Ascensió a l’Ararat

Us presento aquest nou projecte que sorgeix de l’amor al Kurdistan i a la muntanya, i dels diversos viatges fets a aquella terra: Ararat Expedicions Catalunya Kurdistan.

A la web hi trobareu més informació. Aquí us penjaré el programa de l’Ascensió a l’Ararat que ofereixo amb aquest projecte.

PROGRAMA DE L’ARARAT

Des de 900€

 

Dia 1:

​Vol de Barcelona a Istanbul i d’Istanbul a Van. De l’aeroport ens dirigirem a Dogubayazit, on dormirem a l’hotel.

​Sopar i nit d’hotel inclosa.

Dia 2:

​De Dogubayazit ens dirigirem al poble d’Eli (2.200m), on inciarem l’ascensió fins al Camp 1 (3.200m), on dormirem en el campament. Durant el recorregut, el material i l’equipatge serà dut per mules.

​Tots els àpats inclosos. Nit en tenda.

Dia 3:

​Dia d’aclimatació. Per a millorar les opcions d’èxit de l’ascensió, ascendirem fins al Camp 2 (4.200m), on descansarem tot acostumant-nos a l’alçada. Just després tornarem al Camp 1, on passarem la nit.

Tots els àpats inclosos. Nit en tenda.

​Dia 4:

​Ascensió fins al Camp 2, on passarem la nit. Ens n’anirem a dormir ben aviat, que demà cal aixecar-se molt d’hora.

​Tots els àpats inclosos. Nit en tenda.

Dia 5:

​Dia del cim. De matinada començarem l’ascensió que culminarem al matí. Baixarem fins al Camp 2, on descansarem una estona i menjarem abans de seguir el descens. De nou, baixarem al Camp 1, on farem una parada abans de seguir fins al lloc on ens recollirà el minibus. Dormirem de nou en un hotel de Dogubeyazit.

​Nit d’hotel i tots els àpats inclosos.

Dia 6:

​Dia de descans i visites històriques a la zona, on hi destaca el palau d’Ishak Pasá. Si els controls militars de la frontera ho permeten, visitarem el crater d’un meteorit i una cova de gel. Depèn dels horaris dels vols de tornada i les activitats a fer, o bé dormirem a Dobubeyazit o bé a Van.

​Nit d’hotel i tots els àpats inclosos.

​Dia 7:

​Inici de la tornada. Vol de Van a Istanbul i d’Istanbul a Barcelona.

*Tant en l’anada com en la tornada, segons l’horari i la disponibilitat dels vols, es pot gestionar una nit d’hotel a Istanbul amb transport fins a l’hotel.

​

Que inclou:

​-Gestió dels bitllets de vol.

-​Permís d’ascensió.

​-Els àpats descrits i 3 nits d’hotel.

-Trasllats.

-Portejadors, cavalls, cuiners i personal.

​-Guia de muntanya autòcton certificat de parla anglesa.

​-Guia de viatge i cultural des de Barcelona.

​-Tendes i màrfegues. (recomanat dur una màrfega addicional).

​-Tour cultural i entrades als recintes.

 

Que no inclou:

​-Vols i tasses.

​-Suplement d’habitació individual.

​-Visat turc.

​-Nit extra a Istanbul si fos necessària per la connexió de vols (Ararat Expedicions us la pot gestionar sense cost extra).

​-Assegurança mèdica de muntanya (recomanat de la FEEC o similar amb cobertura internacional i a 5000 metres).

​-Assegurança d’assistència en viatge i assistència sanitària (recomanat, sinó el cost d’una assistència sanitària correria a càrrec del client).

​-Despeses derivades d’un canvi de vols.

​-Refrescs extres, alcohol i despeses personals.

​-Equip i material personal.

​-Evacuació imprevista.

​-Rescats.

 

Extensió cultural de Van (+1 dia + 100 euros, opció recomanada):

​Opció recomanada si es vol gaudir del viatge amb més calma i conèixer els entorns d’aquesta zona del Kurdistan abans d’iniciar l’ascensió.

​L’estrella d’aquest opció és l’illa d’Akdamar, al mig del llac de Van, on hi accedirem amb un vaixell pel matí. Allà hi trobarem la Catedral de la Santa Creu, de l’església armènia, construïda al 908 d/c amb els seus impressionants gravats. Aquesta església va sobreviure a la destrucció de la majoria d’esglésies de la zona durant el genocidi armeni. Porteu banyador ja que us podeu banyar.

​De tornada, dinarem al port on podrem tastar els peixos del llac, un dels plats més cotitzats de la zona de Van.

​A partir d’aquí existeixen diferents opcions depenent de l’horari i de com estigui el grup:

Anar directament a Dogubayazit o enfilar direcció a la carretera que porta a Hakkari per a visitar la ciutadella de la civilització Urartu de Çavustepe ( VIII a/c). La visita del castell de Hosap, enmig d’un recondit poble kurd, també és una opció que allargaria la jornada al voltant de dues hores més.

​(Inclou tots els àpats i una nit extra d’hotel a Van).

 

Mont Suphan i llac del crater de Nemrut:

​Preguntar, si es vol, per aquestes opcions, que suposen cadascuna dos dies més d’expedició.

​El mont Suphan, de 4058 metres, és la segona muntanya amb més prominència d’aquesta zona. No és una ascensió fàcil ja que suposa superar un important desnivell on en els metres finals ja es nota l’alçada.

​El crater del Nemrut és un llac d’aigua dolça situat en una de les calderes més grans del món i lloc amb impressionants vistes, vorejat per boscos i visitat per una gran quantitat de fauna, entre ells diferents espècies d’aus i ossos.

 

Preus 2020

​Trekking (estiu):

​De 4 a 6 persones: 1000 euros

Més de 7 persones: 900 euros.

 

Ascensió amb esquís de muntanya (abril-maig):

​De 4 a 6 persones: 1200

Més de 7 persones: 1100

​2020:

​Sortida l’1 d’abril, Setmana Santa.

Sortida 30 d’abril, 1 de maig.

Sortida 18 de juliol.

Sortida 3 d’agost.

​També podeu proposar la vostra data!  

 

Pagament per avançat:

​150 euros de fiança i gestió dels permisos d’ascensió a l’Ararat.  En cas que el client anul·li la reserva, aquest import no serà retornat. Si no s’arriba a un mínim de 4 persones per a realitzar el viatge, aquest import serà integrament retornat.

​Gestió de la compra dels vols:

​El preu inclou la gestió de la compra dels bitllets d’avió. Es pagaran en el moment en que es confirmi la xifra mínima de 4 participants. El preu aproximat oscil·la entre els 300 i 450 euros.

​Pagament de la resta de l’import:

​10 dies abans de l’expedició. 

​Situació política al Kurdistan:

​El cim de l’Ararat es pot fer sense problemes amb l’actual situació sociopolítica del Kurdistan.

Ararat Expedicions Catalunya-Kurdistan ofereix als clients les millors condicions econòmiques en el cas remot que per causes d’un empitjorament sobtat de la situació sociopolítica sigui impossible realitzar l’ascensió a l’Ararat.

Es gestionarà amb els clients una tarifa recomanada que permet el retorn de l’import o canvi de destinació del bitllets d’avió (condicions de l’aerolínia) i es retornarà tot l’import pagat excepte els costos de gestió i emissió del permís d’ascensió (150 euros).

La trampa del PSOE

Hi ha moments en que els règims i els Estats necessiten un rentat de cara, un petit canvi per a què tot segueixi igual i mantenir l’status quo. Sovint tot això va més enllà de qualsevol hemicicle. Hi ha xarxes d’influències més enllà dels partits polítics convencionals, des dels poders econòmics i empresarials a actors internacionals, que poden condicionar Governs i canviar polítiques i caretes.

Sorprenen, si més no, la tranquil·litat i la rapidesa amb la que hem passat d’un govern amb majoria folgada del PP i els pressupostos aprovats, a un nou govern del PSOE amb un flamant i populista Consell de Ministres, que ha acontentat des dels sectors més durs de l’espanyolisme fins als que encara, a dia d’avui, confien en aconseguir alguna engruna autonòmica de la mà dels socialistes.

No es percep cap engruna d’inestabilitat a l’Estat espanyol i aquell caos brutal que suposadament s’havia de generar si els partits independentistes donaven suport gratuït al PSOE va camí de convertir-se en l’enèsima jugada mestra, l’enèsim engany. Ans al contrari, els mercats i l’IBEX 35 han reaccionat amb entusiasme a la notícia, i a Europa aplaudeixen amb les orelles. Fins i tot sorprèn la poca reacció del PP a la moció, sense intentar ni tan sols dilatar-la en el temps o oposar-hi una mínima resistència.

La sentència del cas Gürtel era un bon decorat per a la moció de censura, però va ser realment el motiu principal? El Partit Popular es trobava en hores baixes, i no només pels infinits casos de corrupció, sinó també pels revessos internacionals que estava patint la Justícia espanyola en els casos dels exiliats i l’imatge repressiva i autoritària que s’estava estenent arreu del món de l’Estat espanyol. La careta de la denominada Transició s’estava esquerdant per tot arreu i mantenir al PP en el govern, no ajudava pas a millorar l’imatge.

Justament la moció coincideix en el temps amb les primeres enquestes que donaven la victòria a Ciutadans. La tendència semblava clara i si el PP finalitzava la legislatura, la victòria taronja semblava inevitable. Albert Rivera volia -i vol- ser l’Emmanuel Macron espanyol, però per ser-ho, ha de comptar amb el suport inequívoc de l’Ibex 35, i això no estava tant clar. Els poders econòmics s’han mogut molt còmodes a l’entorn del bipartidisme espanyol, i apostar per un partit populista i amb tics propers a l’extrema dreta era, si més no, arriscat. I el capital no en vol de riscos. Abans, perquè no rescatar un PSOE a la deriva? De fet,  Pedro Sánchez encaixa millor que en Rivera en l’imatge i l’ideal de Macron.

La moció de censura era un win-win clar de Pedro Sánchez i els seus i tenia un objectiu clar: desgastar a Ciutadans a curt termini. Les dues opcions per als taronges eren dolentes: Si hi donaven suport, perdrien l’ex-votant del PP més dretà, mentre que si hi votaven en contra, quedarien marcats com a crossa del PP i s’aturaria el transvasament de vots del PSOE cap a C’s. Semblava una moció feta per a perdre-la, ja que no existien majories de bloc, però els partits catalans o bé van picar l’ham o bé, i això es tardarà a saber, estaven dins de tota aquesta estratègia. Sí, era molt llaminera la frase de: “fer fora Rajoy”, i apel·lava directament a la visceralitat i a les emocions de gran part dels votants, però no hi havia darrere cap anàlisi a mitjà o llarg termini.

Les reaccions positives europees, sobretot l’alemanya, avalen el rentat de cara de l’Estat que permet el nou Govern socialista. Bona part de la feina de deslegitimització de l’Estat feta des de l’independentisme i el front dels exiliats es pot haver perdut. Ara és molt més fàcil vincular la repressió i la situació d’excepcionalitat a Catalunya només amb el Govern de Rajoy i un jutge anomenat Llarena, peces a sacrificar, si cal, per a preservar la sagrada unitat d’Espanya i l’estabilitat a Europa. Si la situació a Catalunya es “normalitza” paulatinament, a més, Ciutadans anirà perdent el graner de vots que ha significat la radicalització en termes nacionals de bona part de la societat espanyola. I en les properes eleccions no només haurà de fer front a un PSOE que si té  la situació macroecònomica a favor en sortirà reforçat, sinó també a un PP que després de la renuncia de Rajoy, voldrà vendre renovació. El bipartidisme tradicional guanya. El PSOE en té prou amb jugar al garrot (Grande-Marlaska, Borell…) i la pastanaga (Meritxell Batet), sense deixar de ser durs amb l’independentisme per a no beneficiar C’s i alhora donant una imatge de fals diàleg per a suavitzar així la crisi catalana i que aquesta es dilueixi en el debat polític. Aquesta estratègia sembla que té el beneplàcit de l’aparell d’ERC i el PdeCat. Les paraules de Joan Tardà exigint l’acostament dels presos no són en va. Aquesta mesura encaixa justament en el que hem apuntant, manté la duresa de la presó contra l’independentisme però alhora dona alguna cosa on agafar-se als partidaris de rebaixar el conflicte i una tornada a l’autonomisme a curt i mitjà termini. Alhora, la direcció del PdeCat ja fa temps que treballa en aquesta línia i es prepara per la gran guerra interna del centre-dreta català dels propers mesos. Qualsevol concessió, per petita que fos, podria reforçar la posició de Pascal enfront el sector proper a JxCat i al President Puigdemont.

Però perquè aquest rentat de cara i estratègia funcioni, cal que la situació a Catalunya es suavitzi i el conflicte es redueixi. Recordem que el PSOE ha donat suport a totes les accions repressives del PP i no dubtarà a aplicar-les si els hi torna a fer falta.  Si el nou executiu català aposta, encara que sigui a petita escala, per l’unilateralitat, el pols amb l’Estat seguirà viu. Cal doncs, fer el possible perquè el sobiranisme en bloc aposti per aquesta via. I si les direccions dels partits renuncien a l’unilateralitat i a la confrontació democràtica amb l’Estat, ha de ser la militància i la societat civil qui s’hi s’impliqui. El congrés del PdeCat, el futur de JxCat, les esmenes de la militància d’ERC o el moviment per a unes primàries a les municipals en són un exemple. De tot això depèn el futur de l’independentisme en els propers anys. Han caigut en la trampa del PSOE, però encara som a temps de sortir-ne.

L’Autoestratègia de la por

L’estratègia de la por és el gran recurs que ha utilitzat sempre el poder i tota mena de règims polítics per a perpetuar el seu domini i atemorir a la població. Rau en la pròpia definició weberiana de l’Estat, que no és altre que la d’exercir el monopoli de la violència en un territori concret. Des de l’Imperi Romà a la Unió Europea, aquesta estratègia i amenaça coercitiva ha variat segons la qualitat democràtica i el respecte als ciutadans dels diferents sistemes polítics.

Era més que obvi, doncs, que l’Estat espanyol, un estat molt allunyat a més a més dels paràmetres de qualitat democràtica dels seus socis europeus, faria efectiva aquesta estratègia. En primer lloc ho va fer en les constants amenaces prèvies a la celebració del referèndum de l’1 d’octubre, va pujar la seva aposta en la repressió durant el dia de la votació i va seguir actuant amb els empresonaments i les amenaces de sotamà d’intervenció policial i, fins i tot militar, un cop proclamada la Declaració d’Independència.

L’Estat, però, no ho va calcular tot tan bé. Partia de la premissa que els catalans fugirien corrents a la primera amenaça de repressió, i la resposta va ser molt diferent. El 20 de setembre va ser un cop duríssim per al Regne d’Espanya. La gent va perdre la por als seus cossos policials, atrapats durant hores per una multitud dins la Conselleria d’Economia, mentre els seus símbols, els seus cotxes policials, eren ridiculitzats a l’exterior. Aquest empoderament i desconnexió dels símbols coercitius era una mostra del debilitament de l’Estat a Catalunya. La revolta es respirava i es vivia als carrers.

Foto: Albert Gea.

 

 

 

 

 

 

L’Estratègia de la por tampoc va fer efecte per aturar el referèndum. Tot i exagerar la presència policial espanyola destacada a Catalunya i una estratègia de repressió matinera a llocs neuràlgics per generar por , la gent no es va fer enrere, ans al contrari. Com més imatges de repressió es rebien, més gent baixava als carrers a defensar la democràcia. La derrota de l’Estat va ser total. Més de dos milions de persones van poder votar, la gent es mantenia ferma arreu on es presentaven els cossos policials i a la gran majoria podien amagar les

urnes. A alguns llocs, com a Alcarràs, ni tan sols van poder entrar al centre de votació tot i tenir-hi més d’un centenar d’antiavalots. Els seus efectius van ser insuficients per a controlar el territori, i ni tan sols es va fer ús del tall de carreteres. Fora de les capitals de demarcació, les caravanes de la Guardia Civil només podien actuar als pobles petits, incapaços d’entrar a les ciutats mitjanes del país.

Aquell dia passejaves pels carrers i es veien cares de ràbia però també de molta il·lusió. La gent es va sentir empoderada i útil, i encara que cabrejada, molt cabrejada, es respirava una sensació de victòria. La gent va tastar la llibertat, la llibertat absoluta.

La vaga del dia 3 d’octubre va culminar aquest estat d’opinió, amb les forces d’ocupació sent fins i tot foragitades per la pressió social dels llocs on feien nit. Estàvem construint República, i el suport a la independència, fruit de la brutal repressió, bullia i creixia.

A partir d’aquí, incomprensiblement, els dirigents de l’anomenat procés sobiranista van anar canviant poc a poc de discurs. En comptes de plantejar l’1 d’octubre com un dia d’orgull nacional i de valentia, es va optar per un discurs extremadament victimista. Fins i tot arribant a dir que aquell dia va significar un trauma per a la societat catalana.

L’Estat espanyol estava malferit i en comptes d’aprofitar la finestra d’oportunitat, es va optar per dilatar en el temps la proclamació de la República. Tot un glop d’aire fresc que l’Estat va aprofitar per a redissenyar la seva estratègia, preparar la resposta de l’extrema dreta espanyolista i iniciar amb força la via judicial i l’inici dels empresonaments.

Tots els pobles han patit l’estratègia de la por en el seu camí cap a la llibertat, però  que siguin els propis dirigents qui secundin una autoestratègia de la por és gairebé inaudit, menys, es clar, a Catalunya. I és que a partir d’aquell moment, mentre es desmobilitzava a la ciutadania esperant “ordres”, a les tribunes no es parlava del poder que té la força de la gent, sinó de policies, repressió, sang i militars. Fins al punt d’aturar la implementació de la República suposadament per por a la violència estatal i a les amenaces.

Unes amenaces de sang i foc fetes per tercers i per la boca petita, de la qual no se’n van obtenir proves, i que caldria comprovar si eren exagerades o no, com quan parlaven de 14.000 efectius policials d’ocupació i en realitat rondaven entre 4.000 i 6.000. L’autoestratègia de la por ha acabat quallant, però de debò crèiem que l’Exèrcit espanyol dispararia a discreció contra civils desarmats? I no per falta de ganes, sinó pels costos econòmics i geopolítics que generaria això. I pel que fa a les bandes d’extrema dreta, per a què serveixen els Mossos si no és per aturar-les?

Hi hagués hagut repressió policial a la Ciutadella i a llocs clau? Evidentment. Però la gent és sobirana per decidir si vol lluitar per les seves llibertats, com ho va fer el 20 de setembre i l’1 d’octubre. Si realment es volia ampliar la base social independentista, aquest era el context per aconseguir-ho, i és que la repressió uneix a la població i augmenta l’adhesió amb el reprimit. Tan si s’hagués pogut consolidar la República com si no, el trencament emocional amb el Regne d’Espanya hagués estat definitiu. Per sempre, no hi hagués hagut volta enrere.

Les declaracions dels darrers dies dels responsables polítics dels dos principals partits sobiranistes on rebutgen implementar la independència si això suposa violència estatal és en realitat un fre a l’única via per aconseguir la República catalana. I encara pitjor, emeten el missatge que a partir d’ara només caldrà amenaçar-nos per aturar qualsevol lluita política. Un missatge que pot hipotecar també les properes generacions.

I per acabar d’adobar-ho, l’entrega de les institucions catalanes el cap de setmana del 28 d’octubre sense plantejar resistència i la tèbia oposició del funcionariat al 155, sumat a una relativa pau social malgrat l’empresonament del Govern, pot generar la idea a l’Estat que pot reprimir-nos i reduir les nostres institucions sense grans costos. I sabeu que passa quan el poder sap que pot reprimir sense reacció? Doncs que segueix fent-ho, i amb més força.

Foto: Andreu Dalmau

Hi ha qui creu que les eleccions del 21 de desembre van ser una “imposició” d’Europa. Si ens valoréssim més a nosaltres mateixos veuríem que va ser una autoimposició de l’Estat per por a la reacció popular, la mateixa reacció que havia vist un mes abans als carrers de Catalunya. Res més. O recuperem l’esperit de l’1 d’octubre o, malgrat qualsevol resultat electoral, ens veurem abocats a la pèrdua progressiva d’autogovern, a la repressió i al retorn a l’autonomisme. Un autonomisme que pot estar disfressat amb noms més bonics com “eixamplar la base sobiranista” o “fer república”, però que, en essència, és el mateix. L’1 d’octubre va ser fruit de l’esforç de la societat civil, i només aquesta pot tornar a fer possible la República.

Els inicis castellers: Menestrals, pagesos, obrers i carlins

Sovint, quan pensem en l’origen dels castells, ens imaginem un territori rural i gent pagesa, fornida pel dur treball de la terra, aixecant les titàniques construccions. No obstant, ni Valls era tant rural com ens pot semblar, ni els pagesos eren els únics vilatans forçuts que alçaven els primers castells.

Obreres i obrers del sector tèxtil vallenc (1888).

Valls, al segle XIX, era ni més ni menys que una de les principals ciutats de Catalunya, arribant l’any 1842 a ser la quarta ciutat més poblada, només superada per Barcelona, Reus i Tortosa. Envoltada per torrents i amb aigua a dojo, la capital de l’Alt Camp gaudia d’una forta industrialització, sobretot del sector tèxtil que aprofitava els recursos hídrics. Tot això va dotar a la vila d’un fort dinamisme social, una penetració dels nous corrents ideològics i també d’una alta conflictivitat social, amb quantitat de motins i fets revolucionaris.

A Valls, doncs, convivien les noves tendències liberals i progressistes de les grans ciutats amb el conservadorisme i l’herència de l’antic règim pròpia de les comarques rurals de la Catalunya interior.

És en aquest context on sorgeixen els castells, i és en aquest mateix context l’origen de la dualitat castellera vallenca, que a més a més agafa un to de drama familiar: Salvador Batet, pagès i hereu de la família, amb tot el que això comporta, defensant l’antic règim i l’absolutisme, i Josep Batet, cabaler i per tant pagès sense terres,  ferm partidari del liberalisme i el progrés social. El primer, cap de la Colla dels Pagesos, i el segon, cap de la Colla dels Menestrals, enfrontats a plaça i fins i tot als camps de batalla de les guerres carlines.

La significació política de les colles en aquell primer període era total i les colles, inicialment, s’anomenaven partits. El dels Pagesos, per exemple, abandonava Valls durant les revoltes carlines i passava a formar part de les partides repartides per Catalunya. Els Menestrals, per la seva banda, es quedaven a Valls i defensaven la vila allistats a la Milícia o, a finals de segle, als Voluntaris de la Llibertat. Els capdavanters de les colles formaven part de les forces d’un o altre bàndol. Fins i tot, els càrrecs de cap de la Milícia i el Cap de Colla dels Menestrals, en aquell moment coneguda ja com La Roser, van unificar-se en una mateixa persona els anys 50 del segle XIX amb en Gabriel Baldrich, “Bieló”, del Pla de Cabra.

Partida carlina en una vila catalana.

Cal analitzar també el substrat d’aquest carlisme català. Recollia des dels antics senyors i terratinents fins a petits propietaris i pagesos empobrits i perjudicats per la introducció del capitalisme al camp i la pèrdua dels drets comunals. Com a nexe d’unió també trobem als sectors eclesiàstics més radicalitzats. I finalment, com en tot moviment, la presència d’aventurers i gent pobre que buscava alguna manera per a guanyar-se el pa. Aquest moviment va adquirir molta força a la Catalunya interior i també a les comarques rurals tarragonines, territoris empobrits i allunyats de la revolució industrial.

Blanquers, amb els seus ganivets característics.

Una part de la pagesia, però, no se sentia representada. Eren els pagesos sense drets ni terres i els jornalers que no gaudien de cap privilegi en l’anterior sistema d’herència feudal. Van ser aquests, com el mateix Josep Batet, els que s’arrengleraren amb els Menestrals i el liberalisme. Uns menestrals formats per la petita burgesia, els botiguers i els professionals liberals, però sobretot pels obrers qualificats, uns obrers que a Valls tenien com a sinònim el sector tèxtil i els oficis de pelleters i blanquers. Aquest era el nucli i la composició social de la Colla dels Menestrals, una colla que més tard s’anomenaria La Roser, Colla Nova i, passada la Guerra Civil, Muixerra i Colla Joves.

Primera fotografia castellera de la història. Colla La Roser (Joves Valls).

Són moltes les històries d’aquella època. Aquí en ressaltem una de l’any 1852, mesos després que la colla La Roser descarregués el primer castell de nou de la història per Santa Tecla, inclosa en el llibre “Anotaciones de la Historia de Valls por un vallense,  anno MDCCCLXXXIV”, de l’Antoni Joan Josep Vallespinosa (1832-1887), que ens ajudarà a entendre encara més aquell Valls i aquella època cabdal per a la historia castellera.

“Lo que realmente sucedió fue que el dia de comer la mona salió una colla de castellers, conocida por la Cuadrilla de Payeses, enemigos del sistema liberal y, por tanto, partidarios de la familia del pretendiente de la corona de Isabel. A su llegada, por allá a las diez de la noche, se les unió mucha gente, especialmente miembros de sus familias, dirigiéndose al Patio, donde dieron gritos, no de Carlos VII, sino de Carlos VI, que era hermano mayor de los tres hijos de Carlos V. Yo no presencié aquel acto, pero tengo por muy probable que los gritos serian de viva el Conde de Montemolin, por cuyo nombre se le conocia y con el cual gritó Aubareda, gefe matón de los payeses, poco tiempo antes en la plaza del Blat, durante los fuegos artificiales, el dia de S. Isidro.

De todos modos, los concurrentes al Café del Antonino -situat al Pati del Castell de Valls- que era todos liberales, salieron afuera y, como unos y otros se hallaban algo rescitados por el extraordinario que aquel dia se hace, pronto llegaron a las manos distribuyendose algunos garrotazos y rompiendo los payeses a pedradas los cristales de la entrada y balcones de dicho café. Luego después, los payeses se fueron a su favorito café del Rus -situat al Carrer Nou de Valls-, y allí estaban sentados a las mesas, cantando canciones alusivas a su rey, cuando se presentaron al citado café, paseando de una a otra parte, siete liberales, supongo con armas escondidas, sin que los numerosos payeses se atrevieran a abrir la boca. Al cundir la noticia de lo acaecido, reuniéronse muchos liberales al Patio, especialmente curtidores (blanquers) – menestrales, con sus enormes cuchillos de trabajo. Los payeses se fueron a sus casas, y todo quedo apaciguado”.

La primera camisa: vermella

Aquest és l’article publicat a festadirecte sobre l’origen de les camises castelleres. A l’article original hi afegim l’aportació de Francesc Montserrat sobre els tons blavosos de les camises dels Nens del Vendrell a partir de l’any 1926. No obstant, aquests tons són deguts a les camises blaves de feina que portaven els castellers, per tant no constitueixen una uniformització conscient i voluntària.

L’origen de les camises castelleres

El color de la camisa, amb la colla que representa, és un dels valors més preuats per tot casteller. Avui en dia tot això ens sembla una evidència, però la indumentària castellera no va incloure la uniformització de les camises fins ben entrat el segle XX. Fins llavors cadascú portava el color de camisa que volia o podia. Com va ser el procés d’incorporació de la camisa distintiva al món casteller? Per treure-hi l’entrellat, i no confondre’ns amb tòpics o articles amb incorreccions històriques, cal que retrocedim fins a la complicada dècada dels anys 20 del segle passat.

En plena decadència, colles envellides i amb molt pocs efectius, i amb serioses dificultats per alçar castells de set, els castells es troben en un dels seus pitjors moments de la història. A Valls, el bressol casteller, la Nova i la Vella es trobaven molt debilitades. L’any 1926, però, amb la creació de noves colles al Vendrell i Tarragona que van dinamitzar el món casteller, la premsa i l’ambient sociopolític vallenc van propiciar la fusió de les dues colles per a poder competir amb els seus nous rivals.

Així doncs, el 1927 nasqueren els Xiquets de Valls. La experiència, com tota fusió que s’ha fet a la capital de l’Alt Camp, no va ser gaire reeixida, però si que va deixar una gran empremta al món casteller aportant una gran novetat: La uniformització de les camises.

Com s’havia fet des dels inicis dels castells, en aquells temps era habitual que els Xiquets de Valls aportessin els pisos superiors del castell, mentre que  als pisos de segons, baixos i pinya estiguessin en bona part ocupats per castellers del territori o del poble on actuaven. Van ser aquests primers castellers, els que formaven part del rovell de l’ou  de la colla Xiquets de Valls, els primers en portar camisa uniformada. Es desconeix  si  aquesta era una manera per a poder distingir els castellers propis  dels castellers eventuals de les diferents viles o si simplement no hi havia prou diners per a tenir camises per a tothom. El fet, però, es que el 8 de febrer de l’any 1928 al Masnou es té constància per primer cop i a través del diari La Crònica de Valls que els castellers ja anaven uniformats.

El color d’aquella primera camisa el trobem a l’obra de referència El Món Casteller: A la diada del Carrer Sant Bernat de Vilafranca, el 8 de juliol de 1928, la Colla Xiquets de Valls portava camisa vermella, fet que va destacar la premsa vilafranquina. Per sort també disposem d’una fotografia d’aquella diada, on s’aprecia la diferència de camises entre els pisos inferiors, els de l’afició vilafranquina, dels pisos superiors vallencs.

Primera foto (1928) on es pot apreciar que els pisos superiors vesteixen camisa uniformada.

A partir d’aquí trobem la ja més que explicada actuació de la ja ressorgida Colla Vella al Poble Espanyol, on també actuaren uniformats i on es va fer una nova comanda de camises. El motiu d’aquesta nova comanda finançada per Josep Cusiné, tal com explica l’essencial obra “Cent anys de castells: Entorn de la família Cusiné de Vilafranca del Penedès”, van ser que els castellers que es van desplaçar eren únicament els de l’antiga Colla Vella, i no els de la Colla Nova, que en aquell moment disposaven de més efectius. Així, els castellers de la Vella van comptar amb el suport de molts vilafranquins que també vestiren camisa de color vermell.

A l’any 1930 ens tornem a trobar de nou amb la dualitat Colla Vella i la Colla Nova, dues colles que, segons diu la premsa vallenca i vilanovina, lluïen el mateix color. No és fins a partir de l’any 1931 quan les diferents cròniques ja parlen obertament que la Colla Vella vesteix camisa rosada. Les colles vendrellenques i tarragonines no tardarien, tampoc, a triar el seu color distintiu.

Sant Joan 1930, la Colla Nova encara no havia estrenat les noves camises, però els pisos superiors conservaven les vermelles de la unificada.

Per la seva banda, la Colla Nova segueix amb el color vermell, al que afegeix uns rivets blaus o blancs. Poc es pensaven aquells homes que van iniciar la indumentària castellera moderna que un bon grapat de decennis després, les places catalanes s’omplirien amb un visual batibull de diferents colors de camisa. Tot un orgull per a aquella primera camisa, vermella i dels colors de la ciutat de Valls.

Fotografia de la Colla Nova amb el trofeu del Concurs del 1933. S’observa la diferència entre les camises vermelles amb rivets i les vermelles originals. (Foto elcasteller.cat)

(III) Caure al fons per a tornar a tocar el cel

Llorenç Fabra Español, Llorençó, va ser l’encarregat d’agafar les regnes de la Muixerra arran de la marxa de Fuguet. L’acompanyaven en la direcció de la colla dos castellers de soca-rel: en Ramón Pallarès Pons, Titanic, i en Rafael Parès Domenech. En el seu primer any complet al capdavant de la colla, el 1955, van tenir la difícil missió de recuperar alguns dels castellers que van aprofitar la marxa de l’antic cap de colla per a retirar-se. Això va ser clau per recuperar el quatre de vuit, un castell que es va poder completar a l’Arboç i carregar a Sant Fèlix i Santa Úrsula.

A  l’any 56 va destacar la segona posició al Concurs de Castells de Tarragona, després d’un frec a frec amb els rivals vallencs. Seria l’any dels darrers castells de vuit, ja que al 1957 ja no se’n farien, i el nivell global de totes les colles, però especialment de la Muixerra, baixaria en picat. Aquella situació arribaria al límit l’any 1958, quan els mals resultats de la colla, amb el punt culminant de l’actuació de l’Arboç, la forçarien a plegar. El cansament dels seus dirigents i la poca renovació dels troncs, com ja havien apuntat, van ser fatals. La pressió de portar el nom de la Muixerra, la colla dels quatres de vuit, no va deixar fer en cap moment a l’agrupació el pas enrere convenient per a poder reforçar la colla a mitjà termini.

L’actuació de l’Arboç, però, va tenir el seu costat positiu, i és que a raó d’aquesta, els castellers arbocencs de la Muixerra van decidir crear els Minyons de l’Arboç. A partir d’aquí es va crear una relació d’ajuda mútua que va beneficiar les dues colles i que les feia compartir pinyes i places.

La inactivitat va durar poc, ja que el 1961, després d’un esmorzar convocat a Mas Miquel, la colla va tornar a l’activitat. Amb una estructura calcada, i amb Llorençó amb les forces renovades i al capdavant, carregaven, just un mes després, el dos de set per Santa Úrsula.

Les coses a Valls, però, havien canviat. La Muixerra ja no tenia el nom d’abans, ni la base i massa social de castellers i aficionats, ni encara menys el suport institucional. L’època on l’alcalde Fábregas es decantava per la Muixerra s’havia acabat, i les noves institucions vallenques no van posar les coses gens fàcils a la colla reorganitzada. A més, la influència de la colla rival havia augmentat exponencialment a la ciutat, i la mentalitat dominant era la de tenir una sola colla competint amb els rivals vendrellencs. Així doncs, van començar uns anys que molts veterans de la Muixerra encara recorden amb por, on les pressions, els boicots i les intromissions en els terrenys laborals i personals del membres més destacats de la Muixerra van estar a l’ordre del dia.

La Muixerra ja era un rival dèbil, amb poca base social per a fer-hi front i amb unes dinàmiques hereves del passat que no ajudaven a renovar els troncs i crear il·lusió. Ho van intentar, però, amb dosos de set carregats, com el de Sant Joan del 1962, i forces intents de quatres de vuit. A Santa Úrsula del 1962 la Muixerra no va sortir per conflictes i pressions a la canalla, que van voler denunciar a l’Ajuntament.

Després d’un 1963 gens destacable, el 1964 es començaria amb il·lusió. L’entrada de dos xiquets amb talla, tiets del casteller Pere Rico, van fer veure a la colla possibilitats de fer el pilar de sis. Aquesta fal·lera va arribar al seu punt màxim al Concurs de Can Jorba. Després d’un “caixa o faixa” dels dirigents vermells, la colla hi va confiar cegament, amb el resultat d’un fracàs estrepitós. En un Concurs on, a més, s’impedia als castellers d’altres colles ajudar-se mútuament –mesura dirigida a la Muixerra i els Minyons de l’Arboç-, la Muixerra va acabar última amb tan sols un tres de set descarregat. L’ambient a Valls no era l’adient, i els castells no acompanyaven, motiu pel qual els castellers, molts embellits i cansats, van decidir plegar. El nom de la Muixerra passaria a la història. I la colla? Això ja és una altre història.

En aquests anys d’inactivitat, el món casteller va fer un salt espectacular. Van reaparèixer els folres i els grans pilars, i la rivalitat Vella-Nens copaven tota l’atenció. El Concurs del 1970, guanyat pels Nens, va representar un punt d’inflexió. Els excastellers de la Muixerra, i els joves vinculats familiarment a aquesta, van trobar el moment idoni per reaparèixer. El vallenquisme monolític havia quedat tocat en aquella contesa i s’obrien les portes de bat a bat en un ambient general de canvi, de canvi social, polític i casteller.

Primera fotografia conjunta de la reorganització l’any 1971

Les converses als bars Orient i Tres Portes o entre els usuaris de la línia d’autobusos Travé ja feia temps que removien la necessitat de tornar a la dualitat vallenca. La cosa va agafar forma, però, just a la mateixa plaça de braus de Tarragona. Els antics castellers de la Muixerra allà presents, amb algun jove més, van posar fil a l’agulla en la necessitat de reorganitzar la colla amb un projecte nou mentre anaven al Vendrell a felicitar als guanyadors.

Així, es va crear un teixit social format per veterans de la Muixerra, amb predomini dels més joves, de joves que no havien anat a la Muixerra però hi tenien lligams familiars i de joves sense cap connexió amb el món casteller però amb ganes de regeneració i canvi. Tot això va germinar en l’esmorzar a la Fonda Bou del 10 d’octubre del 1970, on es reorganitzà la colla, encara sense nom.

Els que havien estat canalla de la Muixerra, com en Lluís Liron o l’Isaac Rubio, van ser els encarregats d’assajar la nova primera canalla, castellers ben coneguts avui en dia com els germans Gormaz o Güell, entre d’altres. Mentre s’anava creant aquesta base, la colla es topava amb impediments de tota mena. La data triada per a presentar-se públicament va ser la Candela de 1971. Les pressions que va rebre l’alcalde Galimany i la seva decisió, però, no van permetre que actuessin legalment. Així, mentre es feien castells a la plaça del Blat, es van haver d’estrenar actuant d’amagatotis per diferents carrers i places del poble, descarregant castells de sis.

Paral·lelament, la colla, per segon cop consecutiu, no va poder triar lliurement el seu nom. Els més veterans van desaconsellar posar el nom de Muixerra encara per la por del que havia passat el anys 60 i per evitar l’hostilitat del règim, metre que alhora es recomanava als excastellers de la Muixerra que tornessin a la colla paulatinament per evitar aquestes mateixes reaccions. El règim prohibia, doncs, cap nom anterior , inclòs el genèric Xiquets de Valls que  ja havien portat i que els nous dirigents creien que era prou integrador per a ser el seu nou nom. Mentre Roman Galimany proposava noms com Colla de l’Alt Camp o Joventut de l’Alt Camp, dels representants vermells va sortir la idea de Joves Xiquets de Valls. Un nom que continuava sent Xiquets de Valls i, a més, incorporava el mot Joves, pràcticament sinònim de l’antic Nova. Naixia la Colla Joves Xiquets de Valls, que durant uns quants anys va haver de renegar dels seus orígens per a poder sobreviure. Ja arribarien temps millor i de més llibertat per a posar les coses al seu lloc, en aquell moment el més important per ells era tornar a sortir a plaça.

Primer 5de8 carregat, any 1978.

La Joves va néixer amb molta força i cap entrebanc va poder amb ella. La renovació, els aires de canvi, les noves idees, i aquells –més que necessaris- sis anys d’inactivitat, van crear un nou teixit, una nova composició social, que va vèncer les velles dinàmiques negatives sense renunciar, però, a la veterania. Amb la renovació per bandera, va començar una progressió castellera fulgurant. El 1971, amb l’Issac Rubio al capdavant, consolidaven els castells de set. El 1972, amb l’Andreu Montserrat,  carregaven per Completes el dos de set i carregaven el quatre de vuit a Sant Fèlix. Per Santa Úrsula ja descarregaven el primer dos de set. Al 1974, de nou amb Isaac Rubio, cap de colla, i amb Ramon Benedicto, Creus, de president, dos antics castellers de la Muixerra, descarregaven per Firagost el primer tres de set aixecat per baix, un castell que seria clau en aquesta progressió.

El 1975 consolidaven aquest castell i el dos de set, i a la Bisbal descarregaven el primer quatre de vuit. L’any 1976 va servir per consolidar aquell quatre de vuit, carregar el tres de vuit per Sant Fèlix al primer intent i  descarregar-lo a Santa Úrsula. Al 1978, amb Jordi Crusells al capdavant, es trencava una altre frontera carregant el primer cinc de vuit per Santa Úrsula, castell que es convertiria en la insígnia de la colla.

El 1979, amb Pau Nuet com a primer alcalde democràtic, es va repartir la plaça i el lloc d’actuació de cada colla igualitàriament, trencant amb l’arraconament de la Joves per part de les autoritats franquistes. La colla ho va celebrar portant per primer cop el pilar al balcó consistorial. Finalment, el millor premi per a aquesta brillant trajectòria va ser la victòria, amb el cinc de vuit carregat, en el primer Concurs de Castells de Tarragona de la democràcia. La colla, la Colla Joves, tornava a estar al capdavant del món casteller i a l’alçada dels seus millors anys, quan s’anomenava  Colla Nova o la primerenca Muixerra. Un motiu d’orgull pels castellers més veterans, alguns dels quals, sense deixar de portar mai la camisa vermella, havien vist com el nom de la seva colla, la de sempre, canviava fins a quatre cops. Sense ells tampoc podem entendre la Joves d’avui en dia, si són on són, és gràcies a totes les persones i històries que hem intentat explicar en aquests tres articles. Esperem que hagi servit per dignificar la seva història i que aquesta no quedi en l’oblit.

(II) Quan la Muixerra regnava el món casteller

Quatre de vuit de 1947 de la Muixerra per Sant Josep

El 14 de gener de 1939 les tropes franquistes, encapçalats pels requetès de la divisió navarresa, entren a Valls. No passarien ni vuit dies quan el primer alcalde franquista vallenc, Joan Cusidó, decretaria la unificació de les colles i la mobilització de tots els castellers cap a la nova Colla Xiquets de Valls.

Si bé la manca de castellers pel cop dur que havia suposat la guerra, la repressió i l’exili era un motiu esgrimit per la unificació, es fa evident també la voluntat del règim  d’unir tota la societat sota l’ideologia i la direcció del Movimiento. En aquella nova Espanya unida, amb la concepció pròpia d’un règim totalitari, no es podia deixar cap espai ni esquerda on poguessin tornar a fluir les “antigues” disputes ideològiques.

L’encarregat de dirigir la colla unificada serà en Ramon Barrufet Fàbregas, “Blanco”, ex cap de colla de la Colla Nova i no distingit políticament. La mort l’any 1938 d’en Ramon Tondo Dilla “Gravat de Rabassó”, cap de la Colla Vella, deixaria clara l’elecció a l’alcalde Cusidó. A poc a poc l’activitat castellera tornava a normalitzar-se coincidint amb la sortida de la presó, sense distinció de colla, de molts castellers. La mateixa evolució positiva es veuria també al Vendrell, on els seus Nens començaven a disputar el liderat als xiquets vallencs. Al 1945 guanyen a “La Unificada” per Sant Fèlix i carreguen el seu primer quatre de vuit. Tot i que els vallencs guanyen el Concurs de Castells del Vendrell d’aquell mateix any, la seva hegemonia es veu amenaçada. A més, la direcció de la colla durant aquell concurs vendrellenc per part d’en Ramon Fontanillas Serra, també antic capdavanter de la Colla Nova, fa reaparèixer les tensions en bona part dels antics castellers de la Colla Vella que no pujaven a les construccions.

Amb la situació complicant-se i els Nens descarregant el quatre de vuit l’any 1946, els dirigents vallencs decideixen crear el Patronat dels Xiquets de Valls, una entitat que tenia com a objectiu divulgar els castells i que va instaurar experiències pioneres com l’assignació d’una assegurança castellera i la creació de socis protectors per a sufragar els sous universals dels castellers. En aquest Patronat, molts cops dirigit pel ja alcalde Francesc Fàbregas, hi participen igualitàriament excastellers de les dues colles, entre altres personatges com el vilafranquí Vicenç Cusiné o en Francesc Blasi Vallespinosa, autor del llibre “Els castells dels Xiquets de Valls”.

Amb el pas dels anys, la duresa inicial cap a la creació de noves colles disminueix, però el franquisme vallenc es manté ferm amb el posicionament inicial: “No admitir para las Colles que puedan estar bajo este Patronato ninguna denominación de nueva o de vieja, consecuentes a lo expuesto y para evitar posibles rivalidades ajenas a la índole de los Xiquets”. No obstant, la creació uns mesos ençà d’una colla de gent jove i sense vinculació amb el passat, és aprofitat per un grup d’excastellers de la Colla Vella per a recuperar l’esperit d’aquella agrupació.

Valls, doncs, torna a la dualitat castellera. A la Colla dels Xiquets de Valls s’hi queden els castellers de la Colla Nova i també una part dels antics castellers de la Colla Vella, sobretot els habituals als troncs de la Colla dels Xiquets de Valls. S’havia, però, de buscar un nom per aquella agrupació i la tria de les autoritats i el Patronat va ser, si més no, controvertida. A partir del 19 de març del 1947 la colla es passa a dir La Muixerra, un nom, recordem, pertanyent al llinatge de la Colla Vella. Els testimonis dels castellers d’aquell temps esgrimeixen que els motius pels quals la Colla va acceptar aquell nom van ser per desconeixença de la història castellera o bé per acontentar als castellers de l’antiga Colla Vella que s’havien quedat a l’agrupació. La por, però, també hi era molt present en una època on s’havia d’acatar el que deien, i els comentaris a l’estil “la gent de la Colla Nova no volia problemes” són més que habituals. El passat i el posicionament polític amb la República marcava molt, i els excastellers d’aquella Colla Nova no tenien cap influència en el nou règim.

Estudiosos castellers com Eloi Miralles o Pere Ferrando aporten també llum en aquesta decisió, destacant el paper que hi va jugar Blasi Vallespinosa. Aquest autor coneixia molt bé la història de la Muixerra i la seva influència hauria estat cabdal per a anomenar la colla amb un nom lligat al conservadorisme i molt més adient a la realitat política espanyola d’aquell moment.

A l’altre costat, però, les coses van anar diferent. Malgrat l’oposició inicial del Patronat i l’alcalde Fàbregas, partidari de la unificació i la Muixerra, van mantenir-se ferms en anomenar-se Colla Vella. La influència que tenia l’Agrupació Social Tradicionalista de Tomàs Caylà a la Colla Vella d’abans de la guerra hi va jugar al seu favor. Joan Guinovart, mà dreta de Caylà, juntament amb els germans Clols de l’antiga CEDA, van fer de mitjancers davant Labadie Otermin, Governador Civil de Tarragona, per a recuperar el nom de Colla Vella. Fàbregas va haver d’acceptar les ordres del seu superior: el Jefe Provincial del Movimiento.

Primer 3de8 del segle XX carregat a Valls

El nom de la Muixerra, doncs, no era genuí, però castellerament les coses van començar molt bé. La colla regnava el món casteller i rivalitzava amb els crescuts Nens del Vendrell. Ja en la primera actuació, per Sant Josep, la Muixerra va fer el quatre de vuit i el dos de set, dos castells que malgrat algunes caigudes, sovintejarien en les places principals durant aquest primer període.  L’any 1947, amb un frec a frec per Sant Fèlix, els Nens provarien el tres de vuit, iniciant-se la cursa per aquest castell.

La Bisbal, l’Arboç, Torredembarra, Reus i fins i tot poblacions com Girona, Barcelona, Badalona o Sabadell foren també places on s’alçaren els castells més importants d’aquella època. El 1948 la Muixerra guanyaria el Concurs de Castells de Reus davant dels Nens, i el 1949 mantindria un bon nivell malgrat el cop dur que va suposar la mort d’en Blanco, el cap de colla. Aquest tràgic succés i les ofertes i afirmacions interessades a l’estil de “La Muixerra es desfà” van fer canviar de bàndol als coneguts germans Batet, residents ja a Gavà. Un d’ells, l’Aurora Batet, ja pujava als castells amb la Muixerra molt abans de la revolució iniciada pels Minyons de Terrassa.

La Muixerra, però, no es va desfer i Antonio Domingo Baldrich, Fuguet, va passar a ser cap de colla. El nivell es va mantenir també en un any 1951, clau pel món casteller. Els Nens van descarregar el primer tres de vuit del segle per Santa Teresa (La Colla Nova havia carregat als anys 30 els dos únics del segle a Torredembarra) i la Muixerra va iniciar una setmana intensa d’assaig per fer el mateix per Santa Úrsula. El diumenge, els vermells van carregar el castell sense fer, però, l’aleta. Van preferir donar-lo com a intent i tornar-lo a provar l’endemà, que era festiu. Aquest cop el van carregar sobradament. L’anècdota és que l’aixecador, que abans de l’actuació havia menjat i fins i tot begut amb uns funambulistes alemanys al bar Bruch, es va quedar embadalit dalt del castell i no va baixar malgrat els esforços dels dosos. Finalment, l’estructura va acabar cedint. Era però el primer –o segon si contem el del dia abans- tres de vuit carregat a Valls al segle XX.

L’any següent, amb el quatre de vuit, però enmig d’un fart de llenyes de tres de vuit per part de les dues colles, la Muixerra i Nens van guanyar ex aequo el Concurs de Castells de Tarragona. La dinàmica va seguir fins al 1954, anys d’impàs per la Muixerra. A l’agost, Fuguet va marxar a Veneçuela, fet que aprofitaren molts castellers, ja embellits, per a retirar-se. La colla no va assistir al Concurs de Tarragona on es jugaven el desempat amb els Nens, i és que la falta de renovació dels troncs i les velles dinàmiques com ara que els castellers de tronc només podien baixar de dalt, van deixar a la colla en una profunda crisi, que tot i que permetria fer encara alguns quatre de vuits més, marcaria el futur de l’agrupació. La Muixerra, amb aquest nom, ja no tornaria a ser la reina del món casteller.

Els anys difícils: De la Muixerra a la Joves. Una rivalitat més que castellera.

La Colla Nova al Concurs del 1933.

Ara que s’ha reactivitat el debat sobre els orígens sociopolítics de les colles, recupero pel bloc la col·lecció de tres articles publicats a Festa Directe. Espero que us agradin!

Amb aquest primer article iniciem un resum del que va ser la conferència “Els anys difícils: De la Muixerra a la Joves” que es va fer aquest mes de febrer a la Bisbal. Amb un llenguatge planer i amb tota la senzillesa possible, analitzarem els condicionants polítics dels castells, un condicionants que marcaran la reacció del règim franquista vers aquesta activitat i les repercussions que tindran en el fil històric de les colles vallenques.

Preàmbul: Castells, i alguna cosa més.

No podem arribar a entendre el món casteller de després Guerra Civil (1936-39) sense retrocedir per uns instants al Valls dels inicis del segle XIX. Com arreu de Catalunya, la societat estava fortament polititzada i enfrontada entre els partidaris de l’absolutisme i el règim liberal. Aquesta divisió segons el color polític s’estenia a tots els racons de la  vida quotidiana, des dels casals fins a les bandes de música o la mateixa cultura popular i tradicional. Els castells no podien ser pas una excepció, i encara menys tenint en compte el seu caràcter competitiu intrínsec, un caràcter que deixava el terreny abonant perquè les disputes castelleres es convertissin també en una lluita política més civilitzada, això sí, que no pas la que es vivia a les muntanyes i vorals de tot Catalunya.

La Colla o Partit dels Pagesos, absolutistes i carlins, rivalitzava amb la Colla o Partit dels Menestrals, de tendències liberals. Això no vol dir , però, que tots els castellers compartissin l’ideologia de les seves respectives colles. Hem de recordar que els castells eren una activitat remunerada i que sovint aquests diners extres eren imprescindibles per a l’economia d’uns castellers que en bona part provenien dels estrats més baixos de la societat. Això sí, els castellers més destacats, com les societats i agrupacions que els finançaven, estaven fortament significats políticament.

La violència, omnipresent a les muntanyes i interior de Catalunya, s’estenia a les ciutats, com ara Valls, una de les més destacades de la Catalunya d’aquells temps. Aquesta violència fins i tot va portar a assassinats per motius “castellers” i a la mateixa prohibició d’aquesta activitat a la vila.

Amb la prohibició, Vilafranca va ser uns dels escenaris principals de les diades castelleres i les colles van agafar el nom de les seves confraries enfrontades. Els Menestrals es passaven a conèixer com a Colla del Roser, i els Pagesos com a Colla La Muixerra –no ens confonguem, aquesta era l’antiga Muixerra!-. La Muixerra era el sobrenom de la Confraria del Bon Jesús, “pagesos de tendències absolutistes” segons l’historiador vilafranquí Mas i Parera a “Episodis Setcentistes”. Els muixerristes eren també coneguts com a “fadrins forasters fills d’Espanya”, un sobrenom curiós que podria fer retrocedir el seu substrat ideològic fins al mateix Decret de Nova Planta (1714) i les posteriors batllies dictades a dit pel règim borbònic, amb les quals aquesta Confraria mantenia una notable influència.

Tres de vuit aixecat per sota de la Roser a Valls.

La fi de la Tercera guerra carlina i la caiguda en desgràcia de la Confraria del Bon Jesús seria un punt i a part que aprofitarien les colles per intentar desvincular-se del passat. La politització baixava, però els bàndols, amb l’evolució ideològica pròpia d’aquell període, encara es mantenien vius. La Muixerra es passava a dir Colla Vella, i la Roser  s’anomenaria Colla Nova. La inexistència de diferències d’antiguitat suggereix a diversos autors que aquesta denominació es deu també a criteris sociopolítics i a les mateixes connotacions de les paraules “nou” i “vell”, que podrien estar lligades als conceptes de “nou règim” i “antic règim”.

Sigui com sigui, la politització baixaria durant un bon grapat d’anys, llevat d’algunes excepcions, com les assistències a mítings carlins a Montblanc o a actes del republicans a Barcelona per uns i altres durant la primeria del segle XX.

No seria fins la II República, l’any 1931, amb un context sociopolític en ebullició, que la significació política tornaria a agafar una importància cabdal. Durant la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, la Colla Nova seria l’única que sortiria al carrer, vestint senyeres catalanes i republicanes, al so de la Marsellesa i rebent els presos polítics dels Fets de Jaca.

L’any 1933 també va ser l’única Colla en actuar en la diada de celebració de la República, que queia en Divendres Sant, mentre que els sectors més clericals els acusaven fer “Castells contra Déu” i l’Agrupació Social Tradicionalista de Valls, pressionava i pagava a la Colla Vella per no assistir-hi. La Crònica de Valls i el setmanari Juventud, amb les cròniques del carlí però gran periodista Francesc Gazo, s’arregleraven amb la Colla Vella, mentre els mitjans Lluita i Treball ho feien amb “els liberalissims Xiquets de Valls de la Colla Nova”.

Joan Baptista Pairot, uns dels màxims dirigents de la Colla Nova, va ser alcalde republicà abans dels Fets d’Octubre de 1934. La posterior reacció de l’Exèrcit i la CEDA governant va fer caure l’alcaldia cap al bàndol oposat, mentre que l’any següent la Colla Vella assistia a un míting a València de l’ultradretana CEDA . La nova victòria de les esquerres coincidiria amb el que fou el darrer viatge de la Colla Nova: l’assistència en solitari a la inauguració de les Olimpíades Populars de Barcelona, una cita en resposta als Jocs Olímpics del Berlín nazi.

L’esclat de la revolta va agafar a la Colla Nova de camí a Barcelona. L’agrupació, però, seguiria en actiu malgrat la marxa de molts castellers al front. Al setembre de 1936 la Colla Nova feia pública la seva voluntat de col·laboració en tots els festivals benèfics per la República que es fessin, mentre que a l’agost del 1937 participava alçant castells en els actes del festival benèfic organitzat pel Batalló de l’Exèrcit Popular. Aquesta seria l’última aparició en públic de la Colla Nova, una colla que pagaria, i amb escreix, aquesta vinculació amb la República no podent recuperar mai més el seu nom original.

Això, però, ho deixem per la propera.

Santa Úrsula 2013, punt de partida

Foto: @joa26

Hem acabat una temporada històrica i és moment de seguir assaborint l’èxit i la victòria. I de ben segur que aquesta sensació la farem durar mesos i mesos. Ens ho mereixem! Però en aquests moments també es bo fer valoracions, descobrir el perquè de tot plegat i, fins i tot, mirar més enllà.  I és que si a plaça no em vam tenir prou descarregant el quatre de nou i vam seguir lluitant per assolir altres reptes, perquè no ens hauríem ara de marcar nous horitzons?

Tothom té en ment els castells a la plaça del Blat, l’alegria i l’eufòria i aquells sentiments impagables. Però tot allò es va gestar molt abans, i es va consolidar en un mes d’assaig impressionant, d’aquells que feia molts anys que no es veien a la colla. Aquelles ganes que vam demostrar van ser les que ens van portar a l’èxit. Uns dimecres i uns divendres que van ser la primera ronda de la diada de Santa Úrsula. I la vam guanyar.

Foto: Jean Segovia

Més enllà dels castells a la plaça del Blat, la temporada ja tenia, però, elements per ser tot un èxit. Eren els fonaments del futur. Deixant de banda la grandíssima tasca realitzada als pisos superiors, de la qual assumeixo que no soc el més adient per valorar, aquestes són algunes de les claus i èxits que segons la meva opinió ens han fet més grans.

Consolidació dels castells de nou. Mantenir el nivell que ens havíem marcat la temporada 2012 a les grans places no era pas fàcil, i ho vam aconseguir. 10 3de9f i 9 4de9f en són la prova, així com tripletes a places on fa uns anys eren impensables.

Consolidació d’un calendari marca Colla Joves. Si fa uns anys dèiem que el nostre calendari no ens ajudava i, a més a més, perdíem alguna plaça, aquests dos anys hem sabut aprofitar els nostres recursos i traçar un calendari amb molt de sentit. La consolidació de la diada del Pati i el Llorenç de nou, l’impuls a les diades petites de Valls , la reafirmació amb Igualada, el compromís amb Torredembarra i el reforç del Sant Miquel a Lleida, han creat en l’imaginari de la gent de la colla uns circuit de diades cabdals. Aquest és el nostre nou circuit tradicional, i és que encara que sembli mentida, aquestes dues paraules són compatibles.

Sprint pilar. El 30 d’agost, per Sant Fèlix, sortíem de plaça amb un pilar de cinc. El 27 d’octubre carregàvem el pilar de 8. En menys de dos mesos, sumats a tots els que portaven els components del pilar de treball estricte i silenciós, hem pujat el pilar tres pisos. Impressionant.

Foto: Carles Pani

No som colla de manilles?. 4 assajos, això és el que hem necessitat per poder assolir una pinya, folre i manilles solvents. Han sigut dies de molt sacrifici, però han valgut la pena. I, sobretot, hem trencat el mite. Si hem sigut capaços d’aconseguir aquesta fita en un mes, que seriem capaços de fer si hi treballéssim tot l’any. No ens obsessionem, però tampoc ens posem límits!

I ara què? L’any que ve és any de Concurs, i això vol dir que la feina s’ha d’avançar, no podem deixar-ho tot per finals d’octubre. Els fonaments hi són, però potser caldrien fer alguns nous passos com els que hem anat fent els darrers dos anys:

Un juliol menys tou. Els castellers som humans i necessitem descans, i un juliol pausat és tot un regal. Això no ho hem de canviar, però si que hauríem de treballar per consolidar un calendari en aquest mes que ens permeti retrobar les grans estructures abans d’iniciar l’agost. Una o dues diades importants a les acaballes del juliol no ens anirien gens malament!

La Bisbal, s’ho val. Aquesta consolidació del juliol ens permetria arribar millor preparats a l’agost i, sobretot, a la cita de La Bisbal del Penedès. Per la confiança donada, aquesta plaça es mereix el bo i millor de la Colla Joves, i ara que hem ampliat gamma, les possibilitats es multipliquen. S’ho mereixen!

Ho volem tot. Però no ho podem tenir tot en un any. Són moltes les estructures i fites que se’ns han obert gràcies al pilar, les manilles i els castells nets. Hem, però, de triar, de fixar una estratègia i saber que hem de fer per anar on volem anar. I això no vol dir no deixar oberta la porta a la improvisació, que també està en el nostre ADN, però poder combinar els dos factors ens faria, i ens farà,  imparables.

Abans que  tot això, però, a gaudir d’unes més que merescudes vacances. Agafeu forces perquè les festes de la Colla que també seran sonades. Fins aviat!

Una crònica des de la “frontera” vermella

Posició de les colles a la plaça del Blat.

“No hi cabrem”. Aquest va ser el meu primer pensament quan vaig veure la riuada de gent que portava la Joves pel carrer de la cort, i la previsible riuada que havia de portar la Colla Vella. Aquest pressentiment es va fer realitat en l’entrada a la plaça del Blat. A la Joves ja li va costar molt entrar. Si els problemes a la “frontera” eren recurrents durant els anys normals, amb aquella gentada la tensió era més que previsible, ja que la taca vermella comprimida arribava fins el mig de la plaça del Blat, que, d’altre banda, també és el lloc que li pertoca.

Jo hi era a la frontera, no a la primera fila, però si ben a prop. Aquell era el lloc del meu padrí i era una senzilla forma  de seguir el seu llegat. Ell allà, sempre tranquil però defensant un lloc digne a la plaça del Blat. No és d’estranyar, ell va estar 8 llargs anys lluitant per poder actuar en una posició igualitària en aquella plaça, on en un primer moment no se’ls hi havia deixat actuar i en un segon se’ls va arraconar a un cantó. No va ser fins l’entrada de l’alcalde Pau Nuet, ja en democràcia,  que es va pactar dividir la plaça i que cada colla actués al seu lloc, igualitàriament. No era d’estranyar, doncs, que ell hi fos allà sempre, tranquilitzant i alhora defensant allò pel qual tant havia lluitat.

No obstant, amb el pas dels anys la Joves ha acabat fent els castells més a l’esquerra per evitar un conflicte que no beneficia a ningú. Aquesta Santa Úrsula, però, no hi havia lloc per la història, ni per les reclamacions d’un lloc just. Senzillament, no hi havia lloc. La Joves no podia desplaçar-se més a l’esquerra de la plaça del Blat perquè no s’hi cabia. Molts vallencs i visitants ho poden corroborar. Arribant a plaça, vaig suposar que veient la quantitat de gent, la Vella decidiria lligar el castell més a la dreta, cap al carrer de la Cort. No obstant, no va ser així.

Pressió a la frontera, alguna paraula malsonant i una mitja hora més de diada, res més que això.  Afortunadament, la situació complicada inicial es va anar calmant sense cap incident i la Vella podia muntar el seu castell mentre la Joves retrocedia uns metres.  La gent de la Joves en aquell espai, molts d’ells amb samarreta, es van comportar en tot moment amb tranquilitat i seny. Després, la Joves, per evitar conflicte, va lligar els castells fins i tot més a l’esquerra de la seva farola, el seu lloc habitual de quadrar les estructures.

A partir d’aquí, l’habitual a la plaça del Blat. Soroll a la zona del Bruch, xerrameca  a la zona de la Joves que callava quan sonaven gralles, gent de la Joves que demanava silenci si algú parlava massa fort, i sobretot, ni una sola paraula a la canalla.

La gent que ha fet castells, pot seguir el castell pel so de la plaça, un soroll que creix quan la carregada s’apropa. I aquest soroll és una arma de doble fil, sobretot en moment de dubtes de la canalla. La plaça vol esperonar als més petits amb els clàssics “amunt” i tota mena de cridòria, sovint s’aconsegueix, però a vegades és pitjor el remei que la malaltia. Ningú ho fa, però, amb mala fe. Al rodó de la Joves, en aquells moments de dubte en que se’ns acusa de ves a saber què, hi regnava un silenci esfereïdor. No volíem condicionar en res, ni per mal, i, les coses com són, tampoc per bé.

I la diada va seguir, i vaig sentir crits i xiulets al nostre quatre de nou net, però no els hi vaig donar importància. Són coses que millor que no surtin de plaça, anècdotes que millor que no s’escampin per no deixar en mal lloc Valls davant la resta del món casteller.

La diada va acabar, l’alegria era enorme. En un moment vaig pensar en l’inici del diada i en aquella tensió que es preveia, i el que em va sortir de dins va ser: “Veus, al final no ha passat res”.

No va ser fins passades unes hores, fins i tot un dia, que em vaig adonar de tot aquell batibull de crítiques,  totalment allunyades de la realitat, de declaracions poc afortunades i, fins i tot, de testimonis de gent del públic que havia marxat de plaça per les bestieses que s’havien arribat a dir després de la caiguda del 9 de 8 de la Joves. No era un bon exemple per transmetre als seus fills sobre el que eren els castells.

Promoure l’enfrontament no fa cap bé a Valls, ni als castells. No em vull imaginar el que deuen pensar la gent que no es de cap colla, segur que se’ls hi treuen les ganes de participar en la nostra tradició. Deixem els castells en el que són, castells, i valorem i reflexionem cadascú sobre les nostres diades, dels encerts i dels errors. Donant la culpa de tot als altres, ni s’evoluciona, ni es millora ni s’és conscient del que s’ha fet bé i malament.