Els inicis castellers: Menestrals, pagesos, obrers i carlins

Sovint, quan pensem en l’origen dels castells, ens imaginem un territori rural i gent pagesa, fornida pel dur treball de la terra, aixecant les titàniques construccions. No obstant, ni Valls era tant rural com ens pot semblar, ni els pagesos eren els únics vilatans forçuts que alçaven els primers castells.

Obreres i obrers del sector tèxtil vallenc (1888).

Obreres i obrers del sector tèxtil vallenc (1888).

Valls, al segle XIX, era ni més ni menys que una de les principals ciutats de Catalunya, arribant l’any 1842 a ser la quarta ciutat més poblada, només superada per Barcelona, Reus i Tortosa. Envoltada per torrents i amb aigua a dojo, la capital de l’Alt Camp gaudia d’una forta industrialització, sobretot del sector tèxtil que aprofitava els recursos hídrics. Tot això va dotar a la vila d’un fort dinamisme social, una penetració dels nous corrents ideològics i també d’una alta conflictivitat social, amb quantitat de motins i fets revolucionaris.

A Valls, doncs, convivien les noves tendències liberals i progressistes de les grans ciutats amb el conservadorisme i l’herència de l’antic règim pròpia de les comarques rurals de la Catalunya interior.

És en aquest context on sorgeixen els castells, i és en aquest mateix context l’origen de la dualitat castellera vallenca, que a més a més agafa un to de drama familiar: Salvador Batet, pagès i hereu de la família, amb tot el que això comporta, defensant l’antic règim i l’absolutisme, i Josep Batet, cabaler i per tant pagès sense terres,  ferm partidari del liberalisme i el progrés social. El primer, cap de la Colla dels Pagesos, i el segon, cap de la Colla dels Menestrals, enfrontats a plaça i fins i tot als camps de batalla de les guerres carlines.

La significació política de les colles en aquell primer període era total i les colles, inicialment, s’anomenaven partits. El dels Pagesos, per exemple, abandonava Valls durant les revoltes carlines i passava a formar part de les partides repartides per Catalunya. Els Menestrals, per la seva banda, es quedaven a Valls i defensaven la vila allistats a la Milícia o, a finals de segle, als Voluntaris de la Llibertat. Els capdavanters de les colles formaven part de les forces d’un o altre bàndol. Fins i tot, els càrrecs de cap de la Milícia i el Cap de Colla dels Menestrals, en aquell moment coneguda ja com La Roser, van unificar-se en una mateixa persona els anys 50 del segle XIX amb en Gabriel Baldrich, “Bieló”, del Pla de Cabra.

Partida carlina en una vila rural catalana.

Partida carlina en una vila catalana.

Cal analitzar també el substrat d’aquest carlisme català. Recollia des dels antics senyors i terratinents fins a petits propietaris i pagesos empobrits i perjudicats per la introducció del capitalisme al camp i la pèrdua dels drets comunals. Com a nexe d’unió també trobem als sectors eclesiàstics més radicalitzats. I finalment, com en tot moviment, la presència d’aventurers i gent pobre que buscava alguna manera per a guanyar-se el pa. Aquest moviment va adquirir molta força a la Catalunya interior i també a les comarques rurals tarragonines, territoris empobrits i allunyats de la revolució industrial.

blanquers

Blanquers, amb els seus ganivets característics.

Una part de la pagesia, però, no se sentia representada. Eren els pagesos sense drets ni terres i els jornalers que no gaudien de cap privilegi en l’anterior sistema d’herència feudal. Van ser aquests, com el mateix Josep Batet, els que s’arrengleraren amb els Menestrals i el liberalisme. Uns menestrals formats per la petita burgesia, els botiguers i els professionals liberals, però sobretot pels obrers qualificats, uns obrers que a Valls tenien com a sinònim el sector tèxtil i els oficis de pelleters i blanquers. Aquest era el nucli i la composició social de la Colla dels Menestrals, una colla que més tard s’anomenaria La Roser, Colla Nova i, passada la Guerra Civil, Muixerra i Colla Joves.

Primera fotografia castellera de la història. Colla La Roser (Joves Valls).

Primera fotografia castellera de la història. Colla La Roser (Joves Valls).

Són moltes les històries d’aquella època. Aquí en ressaltem una de l’any 1852, mesos després que la colla La Roser descarregués el primer castell de nou de la història per Santa Tecla, inclosa en el llibre “Anotaciones de la Historia de Valls por un vallense,  anno MDCCCLXXXIV”, de l’Antoni Joan Josep Vallespinosa (1832-1887), que ens ajudarà a entendre encara més aquell Valls i aquella època cabdal per a la historia castellera.

“Lo que realmente sucedió fue que el dia de comer la mona salió una colla de castellers, conocida por la Cuadrilla de Payeses, enemigos del sistema liberal y, por tanto, partidarios de la familia del pretendiente de la corona de Isabel. A su llegada, por allá a las diez de la noche, se les unió mucha gente, especialmente miembros de sus familias, dirigiéndose al Patio, donde dieron gritos, no de Carlos VII, sino de Carlos VI, que era hermano mayor de los tres hijos de Carlos V. Yo no presencié aquel acto, pero tengo por muy probable que los gritos serian de viva el Conde de Montemolin, por cuyo nombre se le conocia y con el cual gritó Aubareda, gefe matón de los payeses, poco tiempo antes en la plaza del Blat, durante los fuegos artificiales, el dia de S. Isidro.

De todos modos, los concurrentes al Café del Antonino -situat al Pati del Castell de Valls- que era todos liberales, salieron afuera y, como unos y otros se hallaban algo rescitados por el extraordinario que aquel dia se hace, pronto llegaron a las manos distribuyendose algunos garrotazos y rompiendo los payeses a pedradas los cristales de la entrada y balcones de dicho café. Luego después, los payeses se fueron a su favorito café del Rus -situat al Carrer Nou de Valls-, y allí estaban sentados a las mesas, cantando canciones alusivas a su rey, cuando se presentaron al citado café, paseando de una a otra parte, siete liberales, supongo con armas escondidas, sin que los numerosos payeses se atrevieran a abrir la boca. Al cundir la noticia de lo acaecido, reuniéronse muchos liberales al Patio, especialmente curtidores (blanquers) – menestrales, con sus enormes cuchillos de trabajo. Los payeses se fueron a sus casas, y todo quedo apaciguado”.

Anuncis
Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

La primera camisa: vermella

Aquest és l’article publicat a festadirecte sobre l’origen de les camises castelleres. A l’article original hi afegim l’aportació de Francesc Montserrat sobre els tons blavosos de les camises dels Nens del Vendrell a partir de l’any 1926. No obstant, aquests tons són deguts a les camises blaves de feina que portaven els castellers, per tant no constitueixen una uniformització conscient i voluntària.

L’origen de les camises castelleres

El color de la camisa, amb la colla que representa, és un dels valors més preuats per tot casteller. Avui en dia tot això ens sembla una evidència, però la indumentària castellera no va incloure la uniformització de les camises fins ben entrat el segle XX. Fins llavors cadascú portava el color de camisa que volia o podia. Com va ser el procés d’incorporació de la camisa distintiva al món casteller? Per treure-hi l’entrellat, i no confondre’ns amb tòpics o articles amb incorreccions històriques, cal que retrocedim fins a la complicada dècada dels anys 20 del segle passat.

En plena decadència, colles envellides i amb molt pocs efectius, i amb serioses dificultats per alçar castells de set, els castells es troben en un dels seus pitjors moments de la història. A Valls, el bressol casteller, la Nova i la Vella es trobaven molt debilitades. L’any 1926, però, amb la creació de noves colles al Vendrell i Tarragona que van dinamitzar el món casteller, la premsa i l’ambient sociopolític vallenc van propiciar la fusió de les dues colles per a poder competir amb els seus nous rivals.

Així doncs, el 1927 nasqueren els Xiquets de Valls. La experiència, com tota fusió que s’ha fet a la capital de l’Alt Camp, no va ser gaire reeixida, però si que va deixar una gran empremta al món casteller aportant una gran novetat: La uniformització de les camises.

Com s’havia fet des dels inicis dels castells, en aquells temps era habitual que els Xiquets de Valls aportessin els pisos superiors del castell, mentre que  als pisos de segons, baixos i pinya estiguessin en bona part ocupats per castellers del territori o del poble on actuaven. Van ser aquests primers castellers, els que formaven part del rovell de l’ou  de la colla Xiquets de Valls, els primers en portar camisa uniformada. Es desconeix  si  aquesta era una manera per a poder distingir els castellers propis  dels castellers eventuals de les diferents viles o si simplement no hi havia prou diners per a tenir camises per a tothom. El fet, però, es que el 8 de febrer de l’any 1928 al Masnou es té constància per primer cop i a través del diari La Crònica de Valls que els castellers ja anaven uniformats.

El color d’aquella primera camisa el trobem a l’obra de referència El Món Casteller: A la diada del Carrer Sant Bernat de Vilafranca, el 8 de juliol de 1928, la Colla Xiquets de Valls portava camisa vermella, fet que va destacar la premsa vilafranquina. Per sort també disposem d’una fotografia d’aquella diada, on s’aprecia la diferència de camises entre els pisos inferiors, els de l’afició vilafranquina, dels pisos superiors vallencs.

Primera foto (1928) on es pot apreciar que els pisos superiors vesteixen camisa uniformada.

Primera foto (1928) on es pot apreciar que els pisos superiors vesteixen camisa uniformada.

A partir d’aquí trobem la ja més que explicada actuació de la ja ressorgida Colla Vella al Poble Espanyol, on també actuaren uniformats i on es va fer una nova comanda de camises. El motiu d’aquesta nova comanda finançada per Josep Cusiné, tal com explica l’essencial obra “Cent anys de castells: Entorn de la família Cusiné de Vilafranca del Penedès”, van ser que els castellers que es van desplaçar eren únicament els de l’antiga Colla Vella, i no els de la Colla Nova, que en aquell moment disposaven de més efectius. Així, els castellers de la Vella van comptar amb el suport de molts vilafranquins que també vestiren camisa de color vermell.

A l’any 1930 ens tornem a trobar de nou amb la dualitat Colla Vella i la Colla Nova, dues colles que, segons diu la premsa vallenca i vilanovina, lluïen el mateix color. No és fins a partir de l’any 1931 quan les diferents cròniques ja parlen obertament que la Colla Vella vesteix camisa rosada. Les colles vendrellenques i tarragonines no tardarien, tampoc, a triar el seu color distintiu.

Sant Joan 1930, la Colla Nova encara no havia estrenat les noves camises, però els pisos superiors conservaven les vermelles de la unificada.

Sant Joan 1930, la Colla Nova encara no havia estrenat les noves camises, però els pisos superiors conservaven les vermelles de la unificada.

Per la seva banda, la Colla Nova segueix amb el color vermell, al que afegeix uns rivets blaus o blancs. Poc es pensaven aquells homes que van iniciar la indumentària castellera moderna que un bon grapat de decennis després, les places catalanes s’omplirien amb un visual batibull de diferents colors de camisa. Tot un orgull per a aquella primera camisa, vermella i dels colors de la ciutat de Valls.

Fotografia de la Colla Nova amb el trofeu del Concurs del 1933. S’observa la diferència entre les camises vermelles amb rivets i les vermelles originals. (Foto elcasteller.cat)

Fotografia de la Colla Nova amb el trofeu del Concurs del 1933. S’observa la diferència entre les camises vermelles amb rivets i les vermelles originals. (Foto elcasteller.cat)

Publicat dins de Castells, Valls | Deixa un comentari

(III) Caure al fons per a tornar a tocar el cel

muixerrasamarraLlorenç Fabra Español, Llorençó, va ser l’encarregat d’agafar les regnes de la Muixerra arran de la marxa de Fuguet. L’acompanyaven en la direcció de la colla dos castellers de soca-rel: en Ramón Pallarès Pons, Titanic, i en Rafael Parès Domenech. En el seu primer any complet al capdavant de la colla, el 1955, van tenir la difícil missió de recuperar alguns dels castellers que van aprofitar la marxa de l’antic cap de colla per a retirar-se. Això va ser clau per recuperar el quatre de vuit, un castell que es va poder completar a l’Arboç i carregar a Sant Fèlix i Santa Úrsula.

A  l’any 56 va destacar la segona posició al Concurs de Castells de Tarragona, després d’un frec a frec amb els rivals vallencs. Seria l’any dels darrers castells de vuit, ja que al 1957 ja no se’n farien, i el nivell global de totes les colles, però especialment de la Muixerra, baixaria en picat. Aquella situació arribaria al límit l’any 1958, quan els mals resultats de la colla, amb el punt culminant de l’actuació de l’Arboç, la forçarien a plegar. El cansament dels seus dirigents i la poca renovació dels troncs, com ja havien apuntat, van ser fatals. La pressió de portar el nom de la Muixerra, la colla dels quatres de vuit, no va deixar fer en cap moment a l’agrupació el pas enrere convenient per a poder reforçar la colla a mitjà termini.

L’actuació de l’Arboç, però, va tenir el seu costat positiu, i és que a raó d’aquesta, els castellers arbocencs de la Muixerra van decidir crear els Minyons de l’Arboç. A partir d’aquí es va crear una relació d’ajuda mútua que va beneficiar les dues colles i que les feia compartir pinyes i places.

La inactivitat va durar poc, ja que el 1961, després d’un esmorzar convocat a Mas Miquel, la colla va tornar a l’activitat. Amb una estructura calcada, i amb Llorençó amb les forces renovades i al capdavant, carregaven, just un mes després, el dos de set per Santa Úrsula.

Les coses a Valls, però, havien canviat. La Muixerra ja no tenia el nom d’abans, ni la base i massa social de castellers i aficionats, ni encara menys el suport institucional. L’època on l’alcalde Fábregas es decantava per la Muixerra s’havia acabat, i les noves institucions vallenques no van posar les coses gens fàcils a la colla reorganitzada. A més, la influència de la colla rival havia augmentat exponencialment a la ciutat, i la mentalitat dominant era la de tenir una sola colla competint amb els rivals vendrellencs. Així doncs, van començar uns anys que molts veterans de la Muixerra encara recorden amb por, on les pressions, els boicots i les intromissions en els terrenys laborals i personals del membres més destacats de la Muixerra van estar a l’ordre del dia.

La Muixerra ja era un rival dèbil, amb poca base social per a fer-hi front i amb unes dinàmiques hereves del passat que no ajudaven a renovar els troncs i crear il·lusió. Ho van intentar, però, amb dosos de set carregats, com el de Sant Joan del 1962, i forces intents de quatres de vuit. A Santa Úrsula del 1962 la Muixerra no va sortir per conflictes i pressions a la canalla, que van voler denunciar a l’Ajuntament.

Després d’un 1963 gens destacable, el 1964 es començaria amb il·lusió. L’entrada de dos xiquets amb talla, tiets del casteller Pere Rico, van fer veure a la colla possibilitats de fer el pilar de sis. Aquesta fal·lera va arribar al seu punt màxim al Concurs de Can Jorba. Després d’un “caixa o faixa” dels dirigents vermells, la colla hi va confiar cegament, amb el resultat d’un fracàs estrepitós. En un Concurs on, a més, s’impedia als castellers d’altres colles ajudar-se mútuament –mesura dirigida a la Muixerra i els Minyons de l’Arboç-, la Muixerra va acabar última amb tan sols un tres de set descarregat. L’ambient a Valls no era l’adient, i els castells no acompanyaven, motiu pel qual els castellers, molts embellits i cansats, van decidir plegar. El nom de la Muixerra passaria a la història. I la colla? Això ja és una altre història.

En aquests anys d’inactivitat, el món casteller va fer un salt espectacular. Van reaparèixer els folres i els grans pilars, i la rivalitat Vella-Nens copaven tota l’atenció. El Concurs del 1970, guanyat pels Nens, va representar un punt d’inflexió. Els excastellers de la Muixerra, i els joves vinculats familiarment a aquesta, van trobar el moment idoni per reaparèixer. El vallenquisme monolític havia quedat tocat en aquella contesa i s’obrien les portes de bat a bat en un ambient general de canvi, de canvi social, polític i casteller.

Primera fotografia conjunta de la reorganització l'any 1971

Primera fotografia conjunta de la reorganització l’any 1971

Les converses als bars Orient i Tres Portes o entre els usuaris de la línia d’autobusos Travé ja feia temps que removien la necessitat de tornar a la dualitat vallenca. La cosa va agafar forma, però, just a la mateixa plaça de braus de Tarragona. Els antics castellers de la Muixerra allà presents, amb algun jove més, van posar fil a l’agulla en la necessitat de reorganitzar la colla amb un projecte nou mentre anaven al Vendrell a felicitar als guanyadors.

Així, es va crear un teixit social format per veterans de la Muixerra, amb predomini dels més joves, de joves que no havien anat a la Muixerra però hi tenien lligams familiars i de joves sense cap connexió amb el món casteller però amb ganes de regeneració i canvi. Tot això va germinar en l’esmorzar a la Fonda Bou del 10 d’octubre del 1970, on es reorganitzà la colla, encara sense nom.

Els que havien estat canalla de la Muixerra, com en Lluís Liron o l’Isaac Rubio, van ser els encarregats d’assajar la nova primera canalla, castellers ben coneguts avui en dia com els germans Gormaz o Güell, entre d’altres. Mentre s’anava creant aquesta base, la colla es topava amb impediments de tota mena. La data triada per a presentar-se públicament va ser la Candela de 1971. Les pressions que va rebre l’alcalde Galimany i la seva decisió, però, no van permetre que actuessin legalment. Així, mentre es feien castells a la plaça del Blat, es van haver d’estrenar actuant d’amagatotis per diferents carrers i places del poble, descarregant castells de sis.

Paral·lelament, la colla, per segon cop consecutiu, no va poder triar lliurement el seu nom. Els més veterans van desaconsellar posar el nom de Muixerra encara per la por del que havia passat el anys 60 i per evitar l’hostilitat del règim, metre que alhora es recomanava als excastellers de la Muixerra que tornessin a la colla paulatinament per evitar aquestes mateixes reaccions. El règim prohibia, doncs, cap nom anterior , inclòs el genèric Xiquets de Valls que  ja havien portat i que els nous dirigents creien que era prou integrador per a ser el seu nou nom. Mentre Roman Galimany proposava noms com Colla de l’Alt Camp o Joventut de l’Alt Camp, dels representants vermells va sortir la idea de Joves Xiquets de Valls. Un nom que continuava sent Xiquets de Valls i, a més, incorporava el mot Joves, pràcticament sinònim de l’antic Nova. Naixia la Colla Joves Xiquets de Valls, que durant uns quants anys va haver de renegar dels seus orígens per a poder sobreviure. Ja arribarien temps millor i de més llibertat per a posar les coses al seu lloc, en aquell moment el més important per ells era tornar a sortir a plaça.

Primer 5de8 carregat, any 1978.

Primer 5de8 carregat, any 1978.

La Joves va néixer amb molta força i cap entrebanc va poder amb ella. La renovació, els aires de canvi, les noves idees, i aquells –més que necessaris- sis anys d’inactivitat, van crear un nou teixit, una nova composició social, que va vèncer les velles dinàmiques negatives sense renunciar, però, a la veterania. Amb la renovació per bandera, va començar una progressió castellera fulgurant. El 1971, amb l’Issac Rubio al capdavant, consolidaven els castells de set. El 1972, amb l’Andreu Montserrat,  carregaven per Completes el dos de set i carregaven el quatre de vuit a Sant Fèlix. Per Santa Úrsula ja descarregaven el primer dos de set. Al 1974, de nou amb Isaac Rubio, cap de colla, i amb Ramon Benedicto, Creus, de president, dos antics castellers de la Muixerra, descarregaven per Firagost el primer tres de set aixecat per baix, un castell que seria clau en aquesta progressió.

El 1975 consolidaven aquest castell i el dos de set, i a la Bisbal descarregaven el primer quatre de vuit. L’any 1976 va servir per consolidar aquell quatre de vuit, carregar el tres de vuit per Sant Fèlix al primer intent i  descarregar-lo a Santa Úrsula. Al 1978, amb Jordi Crusells al capdavant, es trencava una altre frontera carregant el primer cinc de vuit per Santa Úrsula, castell que es convertiria en la insígnia de la colla.

El 1979, amb Pau Nuet com a primer alcalde democràtic, es va repartir la plaça i el lloc d’actuació de cada colla igualitàriament, trencant amb l’arraconament de la Joves per part de les autoritats franquistes. La colla ho va celebrar portant per primer cop el pilar al balcó consistorial. Finalment, el millor premi per a aquesta brillant trajectòria va ser la victòria, amb el cinc de vuit carregat, en el primer Concurs de Castells de Tarragona de la democràcia. La colla, la Colla Joves, tornava a estar al capdavant del món casteller i a l’alçada dels seus millors anys, quan s’anomenava  Colla Nova o la primerenca Muixerra. Un motiu d’orgull pels castellers més veterans, alguns dels quals, sense deixar de portar mai la camisa vermella, havien vist com el nom de la seva colla, la de sempre, canviava fins a quatre cops. Sense ells tampoc podem entendre la Joves d’avui en dia, si són on són, és gràcies a totes les persones i històries que hem intentat explicar en aquests tres articles. Esperem que hagi servit per dignificar la seva història i que aquesta no quedi en l’oblit.

Publicat dins de Uncategorized | Deixa un comentari

(II) Quan la Muixerra regnava el món casteller

Quatre de vuit de 1947 de la Muixerra per Sant Josep

Quatre de vuit de 1947 de la Muixerra per Sant Josep

El 14 de gener de 1939 les tropes franquistes, encapçalats pels requetès de la divisió navarresa, entren a Valls. No passarien ni vuit dies quan el primer alcalde franquista vallenc, Joan Cusidó, decretaria la unificació de les colles i la mobilització de tots els castellers cap a la nova Colla Xiquets de Valls.

Si bé la manca de castellers pel cop dur que havia suposat la guerra, la repressió i l’exili era un motiu esgrimit per la unificació, es fa evident també la voluntat del règim  d’unir tota la societat sota l’ideologia i la direcció del Movimiento. En aquella nova Espanya unida, amb la concepció pròpia d’un règim totalitari, no es podia deixar cap espai ni esquerda on poguessin tornar a fluir les “antigues” disputes ideològiques.

L’encarregat de dirigir la colla unificada serà en Ramon Barrufet Fàbregas, “Blanco”, ex cap de colla de la Colla Nova i no distingit políticament. La mort l’any 1938 d’en Ramon Tondo Dilla “Gravat de Rabassó”, cap de la Colla Vella, deixaria clara l’elecció a l’alcalde Cusidó. A poc a poc l’activitat castellera tornava a normalitzar-se coincidint amb la sortida de la presó, sense distinció de colla, de molts castellers. La mateixa evolució positiva es veuria també al Vendrell, on els seus Nens començaven a disputar el liderat als xiquets vallencs. Al 1945 guanyen a “La Unificada” per Sant Fèlix i carreguen el seu primer quatre de vuit. Tot i que els vallencs guanyen el Concurs de Castells del Vendrell d’aquell mateix any, la seva hegemonia es veu amenaçada. A més, la direcció de la colla durant aquell concurs vendrellenc per part d’en Ramon Fontanillas Serra, també antic capdavanter de la Colla Nova, fa reaparèixer les tensions en bona part dels antics castellers de la Colla Vella que no pujaven a les construccions.

Amb la situació complicant-se i els Nens descarregant el quatre de vuit l’any 1946, els dirigents vallencs decideixen crear el Patronat dels Xiquets de Valls, una entitat que tenia com a objectiu divulgar els castells i que va instaurar experiències pioneres com l’assignació d’una assegurança castellera i la creació de socis protectors per a sufragar els sous universals dels castellers. En aquest Patronat, molts cops dirigit pel ja alcalde Francesc Fàbregas, hi participen igualitàriament excastellers de les dues colles, entre altres personatges com el vilafranquí Vicenç Cusiné o en Francesc Blasi Vallespinosa, autor del llibre “Els castells dels Xiquets de Valls”.

Amb el pas dels anys, la duresa inicial cap a la creació de noves colles disminueix, però el franquisme vallenc es manté ferm amb el posicionament inicial: “No admitir para las Colles que puedan estar bajo este Patronato ninguna denominación de nueva o de vieja, consecuentes a lo expuesto y para evitar posibles rivalidades ajenas a la índole de los Xiquets”. No obstant, la creació uns mesos ençà d’una colla de gent jove i sense vinculació amb el passat, és aprofitat per un grup d’excastellers de la Colla Vella per a recuperar l’esperit d’aquella agrupació.

Valls, doncs, torna a la dualitat castellera. A la Colla dels Xiquets de Valls s’hi queden els castellers de la Colla Nova i també una part dels antics castellers de la Colla Vella, sobretot els habituals als troncs de la Colla dels Xiquets de Valls. S’havia, però, de buscar un nom per aquella agrupació i la tria de les autoritats i el Patronat va ser, si més no, controvertida. A partir del 19 de març del 1947 la colla es passa a dir La Muixerra, un nom, recordem, pertanyent al llinatge de la Colla Vella. Els testimonis dels castellers d’aquell temps esgrimeixen que els motius pels quals la Colla va acceptar aquell nom van ser per desconeixença de la història castellera o bé per acontentar als castellers de l’antiga Colla Vella que s’havien quedat a l’agrupació. La por, però, també hi era molt present en una època on s’havia d’acatar el que deien, i els comentaris a l’estil “la gent de la Colla Nova no volia problemes” són més que habituals. El passat i el posicionament polític amb la República marcava molt, i els excastellers d’aquella Colla Nova no tenien cap influència en el nou règim.

Estudiosos castellers com Eloi Miralles o Pere Ferrando aporten també llum en aquesta decisió, destacant el paper que hi va jugar Blasi Vallespinosa. Aquest autor coneixia molt bé la història de la Muixerra i la seva influència hauria estat cabdal per a anomenar la colla amb un nom lligat al conservadorisme i molt més adient a la realitat política espanyola d’aquell moment.

A l’altre costat, però, les coses van anar diferent. Malgrat l’oposició inicial del Patronat i l’alcalde Fàbregas, partidari de la unificació i la Muixerra, van mantenir-se ferms en anomenar-se Colla Vella. La influència que tenia l’Agrupació Social Tradicionalista de Tomàs Caylà a la Colla Vella d’abans de la guerra hi va jugar al seu favor. Joan Guinovart, mà dreta de Caylà, juntament amb els germans Clols de l’antiga CEDA, van fer de mitjancers davant Labadie Otermin, Governador Civil de Tarragona, per a recuperar el nom de Colla Vella. Fàbregas va haver d’acceptar les ordres del seu superior: el Jefe Provincial del Movimiento.

Primer 3de8 del segle XX carregat a Valls

Primer 3de8 del segle XX carregat a Valls

El nom de la Muixerra, doncs, no era genuí, però castellerament les coses van començar molt bé. La colla regnava el món casteller i rivalitzava amb els crescuts Nens del Vendrell. Ja en la primera actuació, per Sant Josep, la Muixerra va fer el quatre de vuit i el dos de set, dos castells que malgrat algunes caigudes, sovintejarien en les places principals durant aquest primer període.  L’any 1947, amb un frec a frec per Sant Fèlix, els Nens provarien el tres de vuit, iniciant-se la cursa per aquest castell.

La Bisbal, l’Arboç, Torredembarra, Reus i fins i tot poblacions com Girona, Barcelona, Badalona o Sabadell foren també places on s’alçaren els castells més importants d’aquella època. El 1948 la Muixerra guanyaria el Concurs de Castells de Reus davant dels Nens, i el 1949 mantindria un bon nivell malgrat el cop dur que va suposar la mort d’en Blanco, el cap de colla. Aquest tràgic succés i les ofertes i afirmacions interessades a l’estil de “La Muixerra es desfà” van fer canviar de bàndol als coneguts germans Batet, residents ja a Gavà. Un d’ells, l’Aurora Batet, ja pujava als castells amb la Muixerra molt abans de la revolució iniciada pels Minyons de Terrassa.

La Muixerra, però, no es va desfer i Antonio Domingo Baldrich, Fuguet, va passar a ser cap de colla. El nivell es va mantenir també en un any 1951, clau pel món casteller. Els Nens van descarregar el primer tres de vuit del segle per Santa Teresa (La Colla Nova havia carregat als anys 30 els dos únics del segle a Torredembarra) i la Muixerra va iniciar una setmana intensa d’assaig per fer el mateix per Santa Úrsula. El diumenge, els vermells van carregar el castell sense fer, però, l’aleta. Van preferir donar-lo com a intent i tornar-lo a provar l’endemà, que era festiu. Aquest cop el van carregar sobradament. L’anècdota és que l’aixecador, que abans de l’actuació havia menjat i fins i tot begut amb uns funambulistes alemanys al bar Bruch, es va quedar embadalit dalt del castell i no va baixar malgrat els esforços dels dosos. Finalment, l’estructura va acabar cedint. Era però el primer –o segon si contem el del dia abans- tres de vuit carregat a Valls al segle XX.

L’any següent, amb el quatre de vuit, però enmig d’un fart de llenyes de tres de vuit per part de les dues colles, la Muixerra i Nens van guanyar ex aequo el Concurs de Castells de Tarragona. La dinàmica va seguir fins al 1954, anys d’impàs per la Muixerra. A l’agost, Fuguet va marxar a Veneçuela, fet que aprofitaren molts castellers, ja embellits, per a retirar-se. La colla no va assistir al Concurs de Tarragona on es jugaven el desempat amb els Nens, i és que la falta de renovació dels troncs i les velles dinàmiques com ara que els castellers de tronc només podien baixar de dalt, van deixar a la colla en una profunda crisi, que tot i que permetria fer encara alguns quatre de vuits més, marcaria el futur de l’agrupació. La Muixerra, amb aquest nom, ja no tornaria a ser la reina del món casteller.

Publicat dins de Uncategorized | 2 comentaris

Els anys difícils: De la Muixerra a la Joves. Una rivalitat més que castellera.

La Colla Nova al Concurs del 1933.

La Colla Nova al Concurs del 1933.

Ara que s’ha reactivitat el debat sobre els orígens sociopolítics de les colles, recupero pel bloc la col·lecció de tres articles publicats a Festa Directe. Espero que us agradin!

Amb aquest primer article iniciem un resum del que va ser la conferència “Els anys difícils: De la Muixerra a la Joves” que es va fer aquest mes de febrer a la Bisbal. Amb un llenguatge planer i amb tota la senzillesa possible, analitzarem els condicionants polítics dels castells, un condicionants que marcaran la reacció del règim franquista vers aquesta activitat i les repercussions que tindran en el fil històric de les colles vallenques.

Preàmbul: Castells, i alguna cosa més.

No podem arribar a entendre el món casteller de després Guerra Civil (1936-39) sense retrocedir per uns instants al Valls dels inicis del segle XIX. Com arreu de Catalunya, la societat estava fortament polititzada i enfrontada entre els partidaris de l’absolutisme i el règim liberal. Aquesta divisió segons el color polític s’estenia a tots els racons de la  vida quotidiana, des dels casals fins a les bandes de música o la mateixa cultura popular i tradicional. Els castells no podien ser pas una excepció, i encara menys tenint en compte el seu caràcter competitiu intrínsec, un caràcter que deixava el terreny abonant perquè les disputes castelleres es convertissin també en una lluita política més civilitzada, això sí, que no pas la que es vivia a les muntanyes i vorals de tot Catalunya.

La Colla o Partit dels Pagesos, absolutistes i carlins, rivalitzava amb la Colla o Partit dels Menestrals, de tendències liberals. Això no vol dir , però, que tots els castellers compartissin l’ideologia de les seves respectives colles. Hem de recordar que els castells eren una activitat remunerada i que sovint aquests diners extres eren imprescindibles per a l’economia d’uns castellers que en bona part provenien dels estrats més baixos de la societat. Això sí, els castellers més destacats, com les societats i agrupacions que els finançaven, estaven fortament significats políticament.

La violència, omnipresent a les muntanyes i interior de Catalunya, s’estenia a les ciutats, com ara Valls, una de les més destacades de la Catalunya d’aquells temps. Aquesta violència fins i tot va portar a assassinats per motius “castellers” i a la mateixa prohibició d’aquesta activitat a la vila.

Amb la prohibició, Vilafranca va ser uns dels escenaris principals de les diades castelleres i les colles van agafar el nom de les seves confraries enfrontades. Els Menestrals es passaven a conèixer com a Colla del Roser, i els Pagesos com a Colla La Muixerra –no ens confonguem, aquesta era l’antiga Muixerra!-. La Muixerra era el sobrenom de la Confraria del Bon Jesús, “pagesos de tendències absolutistes” segons l’historiador vilafranquí Mas i Parera a “Episodis Setcentistes”. Els muixerristes eren també coneguts com a “fadrins forasters fills d’Espanya”, un sobrenom curiós que podria fer retrocedir el seu substrat ideològic fins al mateix Decret de Nova Planta (1714) i les posteriors batllies dictades a dit pel règim borbònic, amb les quals aquesta Confraria mantenia una notable influència.

Tres de vuit aixecat per sota de la Roser a Valls.

Tres de vuit aixecat per sota de la Roser a Valls.

La fi de la Tercera guerra carlina i la caiguda en desgràcia de la Confraria del Bon Jesús seria un punt i a part que aprofitarien les colles per intentar desvincular-se del passat. La politització baixava, però els bàndols, amb l’evolució ideològica pròpia d’aquell període, encara es mantenien vius. La Muixerra es passava a dir Colla Vella, i la Roser  s’anomenaria Colla Nova. La inexistència de diferències d’antiguitat suggereix a diversos autors que aquesta denominació es deu també a criteris sociopolítics i a les mateixes connotacions de les paraules “nou” i “vell”, que podrien estar lligades als conceptes de “nou règim” i “antic règim”.

Sigui com sigui, la politització baixaria durant un bon grapat d’anys, llevat d’algunes excepcions, com les assistències a mítings carlins a Montblanc o a actes del republicans a Barcelona per uns i altres durant la primeria del segle XX.

No seria fins la II República, l’any 1931, amb un context sociopolític en ebullició, que la significació política tornaria a agafar una importància cabdal. Durant la proclamació de la República, el 14 d’abril de 1931, la Colla Nova seria l’única que sortiria al carrer, vestint senyeres catalanes i republicanes, al so de la Marsellesa i rebent els presos polítics dels Fets de Jaca.

L’any 1933 també va ser l’única Colla en actuar en la diada de celebració de la República, que queia en Divendres Sant, mentre que els sectors més clericals els acusaven fer “Castells contra Déu” i l’Agrupació Social Tradicionalista de Valls, pressionava i pagava a la Colla Vella per no assistir-hi. La Crònica de Valls i el setmanari Juventud, amb les cròniques del carlí però gran periodista Francesc Gazo, s’arregleraven amb la Colla Vella, mentre els mitjans Lluita i Treball ho feien amb “els liberalissims Xiquets de Valls de la Colla Nova”.

Joan Baptista Pairot, uns dels màxims dirigents de la Colla Nova, va ser alcalde republicà abans dels Fets d’Octubre de 1934. La posterior reacció de l’Exèrcit i la CEDA governant va fer caure l’alcaldia cap al bàndol oposat, mentre que l’any següent la Colla Vella assistia a un míting a València de l’ultradretana CEDA . La nova victòria de les esquerres coincidiria amb el que fou el darrer viatge de la Colla Nova: l’assistència en solitari a la inauguració de les Olimpíades Populars de Barcelona, una cita en resposta als Jocs Olímpics del Berlín nazi.

L’esclat de la revolta va agafar a la Colla Nova de camí a Barcelona. L’agrupació, però, seguiria en actiu malgrat la marxa de molts castellers al front. Al setembre de 1936 la Colla Nova feia pública la seva voluntat de col·laboració en tots els festivals benèfics per la República que es fessin, mentre que a l’agost del 1937 participava alçant castells en els actes del festival benèfic organitzat pel Batalló de l’Exèrcit Popular. Aquesta seria l’última aparició en públic de la Colla Nova, una colla que pagaria, i amb escreix, aquesta vinculació amb la República no podent recuperar mai més el seu nom original.

Això, però, ho deixem per la propera.

Publicat dins de Castells, Política | 1 comentari

Santa Úrsula 2013, punt de partida

Foto:  @joa26

Foto: @joa26

Hem acabat una temporada històrica i és moment de seguir assaborint l’èxit i la victòria. I de ben segur que aquesta sensació la farem durar mesos i mesos. Ens ho mereixem! Però en aquests moments també es bo fer valoracions, descobrir el perquè de tot plegat i, fins i tot, mirar més enllà.  I és que si a plaça no em vam tenir prou descarregant el quatre de nou i vam seguir lluitant per assolir altres reptes, perquè no ens hauríem ara de marcar nous horitzons?

Tothom té en ment els castells a la plaça del Blat, l’alegria i l’eufòria i aquells sentiments impagables. Però tot allò es va gestar molt abans, i es va consolidar en un mes d’assaig impressionant, d’aquells que feia molts anys que no es veien a la colla. Aquelles ganes que vam demostrar van ser les que ens van portar a l’èxit. Uns dimecres i uns divendres que van ser la primera ronda de la diada de Santa Úrsula. I la vam guanyar.

Foto: Jean Segovia

Foto: Jean Segovia

Més enllà dels castells a la plaça del Blat, la temporada ja tenia, però, elements per ser tot un èxit. Eren els fonaments del futur. Deixant de banda la grandíssima tasca realitzada als pisos superiors, de la qual assumeixo que no soc el més adient per valorar, aquestes són algunes de les claus i èxits que segons la meva opinió ens han fet més grans.

Consolidació dels castells de nou. Mantenir el nivell que ens havíem marcat la temporada 2012 a les grans places no era pas fàcil, i ho vam aconseguir. 10 3de9f i 9 4de9f en són la prova, així com tripletes a places on fa uns anys eren impensables.

Consolidació d’un calendari marca Colla Joves. Si fa uns anys dèiem que el nostre calendari no ens ajudava i, a més a més, perdíem alguna plaça, aquests dos anys hem sabut aprofitar els nostres recursos i traçar un calendari amb molt de sentit. La consolidació de la diada del Pati i el Llorenç de nou, l’impuls a les diades petites de Valls , la reafirmació amb Igualada, el compromís amb Torredembarra i el reforç del Sant Miquel a Lleida, han creat en l’imaginari de la gent de la colla uns circuit de diades cabdals. Aquest és el nostre nou circuit tradicional, i és que encara que sembli mentida, aquestes dues paraules són compatibles.

Sprint pilar. El 30 d’agost, per Sant Fèlix, sortíem de plaça amb un pilar de cinc. El 27 d’octubre carregàvem el pilar de 8. En menys de dos mesos, sumats a tots els que portaven els components del pilar de treball estricte i silenciós, hem pujat el pilar tres pisos. Impressionant.

Foto: Carles Pani

Foto: Carles Pani

No som colla de manilles?. 4 assajos, això és el que hem necessitat per poder assolir una pinya, folre i manilles solvents. Han sigut dies de molt sacrifici, però han valgut la pena. I, sobretot, hem trencat el mite. Si hem sigut capaços d’aconseguir aquesta fita en un mes, que seriem capaços de fer si hi treballéssim tot l’any. No ens obsessionem, però tampoc ens posem límits!

I ara què? L’any que ve és any de Concurs, i això vol dir que la feina s’ha d’avançar, no podem deixar-ho tot per finals d’octubre. Els fonaments hi són, però potser caldrien fer alguns nous passos com els que hem anat fent els darrers dos anys:

Un juliol menys tou. Els castellers som humans i necessitem descans, i un juliol pausat és tot un regal. Això no ho hem de canviar, però si que hauríem de treballar per consolidar un calendari en aquest mes que ens permeti retrobar les grans estructures abans d’iniciar l’agost. Una o dues diades importants a les acaballes del juliol no ens anirien gens malament!

La Bisbal, s’ho val. Aquesta consolidació del juliol ens permetria arribar millor preparats a l’agost i, sobretot, a la cita de La Bisbal del Penedès. Per la confiança donada, aquesta plaça es mereix el bo i millor de la Colla Joves, i ara que hem ampliat gamma, les possibilitats es multipliquen. S’ho mereixen!

Ho volem tot. Però no ho podem tenir tot en un any. Són moltes les estructures i fites que se’ns han obert gràcies al pilar, les manilles i els castells nets. Hem, però, de triar, de fixar una estratègia i saber que hem de fer per anar on volem anar. I això no vol dir no deixar oberta la porta a la improvisació, que també està en el nostre ADN, però poder combinar els dos factors ens faria, i ens farà,  imparables.

Abans que  tot això, però, a gaudir d’unes més que merescudes vacances. Agafeu forces perquè les festes de la Colla que també seran sonades. Fins aviat!

Publicat dins de Castells, Països Catalans, Valls | 8 comentaris

Una crònica des de la “frontera” vermella

Posició de les colles a la plaça del Blat.

Posició de les colles a la plaça del Blat.

“No hi cabrem”. Aquest va ser el meu primer pensament quan vaig veure la riuada de gent que portava la Joves pel carrer de la cort, i la previsible riuada que havia de portar la Colla Vella. Aquest pressentiment es va fer realitat en l’entrada a la plaça del Blat. A la Joves ja li va costar molt entrar. Si els problemes a la “frontera” eren recurrents durant els anys normals, amb aquella gentada la tensió era més que previsible, ja que la taca vermella comprimida arribava fins el mig de la plaça del Blat, que, d’altre banda, també és el lloc que li pertoca.

Jo hi era a la frontera, no a la primera fila, però si ben a prop. Aquell era el lloc del meu padrí i era una senzilla forma  de seguir el seu llegat. Ell allà, sempre tranquil però defensant un lloc digne a la plaça del Blat. No és d’estranyar, ell va estar 8 llargs anys lluitant per poder actuar en una posició igualitària en aquella plaça, on en un primer moment no se’ls hi havia deixat actuar i en un segon se’ls va arraconar a un cantó. No va ser fins l’entrada de l’alcalde Pau Nuet, ja en democràcia,  que es va pactar dividir la plaça i que cada colla actués al seu lloc, igualitàriament. No era d’estranyar, doncs, que ell hi fos allà sempre, tranquilitzant i alhora defensant allò pel qual tant havia lluitat.

No obstant, amb el pas dels anys la Joves ha acabat fent els castells més a l’esquerra per evitar un conflicte que no beneficia a ningú. Aquesta Santa Úrsula, però, no hi havia lloc per la història, ni per les reclamacions d’un lloc just. Senzillament, no hi havia lloc. La Joves no podia desplaçar-se més a l’esquerra de la plaça del Blat perquè no s’hi cabia. Molts vallencs i visitants ho poden corroborar. Arribant a plaça, vaig suposar que veient la quantitat de gent, la Vella decidiria lligar el castell més a la dreta, cap al carrer de la Cort. No obstant, no va ser així.

Pressió a la frontera, alguna paraula malsonant i una mitja hora més de diada, res més que això.  Afortunadament, la situació complicada inicial es va anar calmant sense cap incident i la Vella podia muntar el seu castell mentre la Joves retrocedia uns metres.  La gent de la Joves en aquell espai, molts d’ells amb samarreta, es van comportar en tot moment amb tranquilitat i seny. Després, la Joves, per evitar conflicte, va lligar els castells fins i tot més a l’esquerra de la seva farola, el seu lloc habitual de quadrar les estructures.

A partir d’aquí, l’habitual a la plaça del Blat. Soroll a la zona del Bruch, xerrameca  a la zona de la Joves que callava quan sonaven gralles, gent de la Joves que demanava silenci si algú parlava massa fort, i sobretot, ni una sola paraula a la canalla.

La gent que ha fet castells, pot seguir el castell pel so de la plaça, un soroll que creix quan la carregada s’apropa. I aquest soroll és una arma de doble fil, sobretot en moment de dubtes de la canalla. La plaça vol esperonar als més petits amb els clàssics “amunt” i tota mena de cridòria, sovint s’aconsegueix, però a vegades és pitjor el remei que la malaltia. Ningú ho fa, però, amb mala fe. Al rodó de la Joves, en aquells moments de dubte en que se’ns acusa de ves a saber què, hi regnava un silenci esfereïdor. No volíem condicionar en res, ni per mal, i, les coses com són, tampoc per bé.

I la diada va seguir, i vaig sentir crits i xiulets al nostre quatre de nou net, però no els hi vaig donar importància. Són coses que millor que no surtin de plaça, anècdotes que millor que no s’escampin per no deixar en mal lloc Valls davant la resta del món casteller.

La diada va acabar, l’alegria era enorme. En un moment vaig pensar en l’inici del diada i en aquella tensió que es preveia, i el que em va sortir de dins va ser: “Veus, al final no ha passat res”.

No va ser fins passades unes hores, fins i tot un dia, que em vaig adonar de tot aquell batibull de crítiques,  totalment allunyades de la realitat, de declaracions poc afortunades i, fins i tot, de testimonis de gent del públic que havia marxat de plaça per les bestieses que s’havien arribat a dir després de la caiguda del 9 de 8 de la Joves. No era un bon exemple per transmetre als seus fills sobre el que eren els castells.

Promoure l’enfrontament no fa cap bé a Valls, ni als castells. No em vull imaginar el que deuen pensar la gent que no es de cap colla, segur que se’ls hi treuen les ganes de participar en la nostra tradició. Deixem els castells en el que són, castells, i valorem i reflexionem cadascú sobre les nostres diades, dels encerts i dels errors. Donant la culpa de tot als altres, ni s’evoluciona, ni es millora ni s’és conscient del que s’ha fet bé i malament.

Publicat dins de Castells, Valls | 7 comentaris

La palla a l’ull aliè (resposta a Xavier Brotons)

els-primers-castellers-1813-1851-9788492811472“Veure la palla als ulls dels altres i no la biga dins el seu”. Aquesta dita tant nostrada ha estat el primer que m’ha vingut al cap després de llegir l’article de Xavier Brotons anomenat “Forofisme” historiogràfic. I és que acusar als demés de fanatisme o “forofisme”, tal com ell anomena aquesta pretesa falta d’objectivitat, no és tan fàcil com sembla. D’una banda, l’objectivitat total no existeix, tal com apunten totes les diferents teories de la comunicació i la historiografia. De l’altre, per acusar amb aquesta vehemència, aquesta objectivitat s’ha d’haver practicat en el major grau possible, i tant la trajectòria d’alguns articles dels darrers anys d’en Xavier Brotons, com el fet que només acusi de “forofistes” als d’una banda, mentre aplaudeix sense miraments als de l’altre, em fa dubtar que això sigui així.

Abans de seguir, però, volia dir la meva també sobre el llibre “Els primers castellers (1813-1851)” d’en Joan Climent. Tal com en Climent va dir en la presentació de llibre, aquest expressa una tesi. Com també és una tesi que els castells van néixer al 1801 o al 1805. Així, doncs, cap és sagrada i totes són obertes a la crítica i a la interpretació. Totes i en la mateixa mesura. La d’en Climent la trobo interessant perquè tracta la que segurament és la gran incògnita que queda per resoldre, que és saber quan van néixer el que avui coneixem com a castells. Així, tinc els meus dubtes en considerar com a inici dels castells el fet que una colla de Ball de Valencians faci un pilar i estructures pròpies d’aquests balls a Valls, en canvi podria trobar més lògic que aquest inici sigui el moment en que aquestes colles de Ball de Valencians evolucionen en la forma de muntar les estructures fins arribar al que avui ja coneixem com a castells.

la roserAbans del segle XIX, molt abans que a Valls, ja existien colles de Ball de Valencians a molts llocs de la Catalunya Nova, i aquestes sens dubte que van bastir pilars i estructures pròpies. El fet diferencial de Valls, doncs, no és que hi actués una colla de Ball de Valencians i que com si trepitgessin un terreny sagrat, allò que feien es convertís per art de màgia en castells, sinó l’evolució que va tenir el Ball de Valencians en aquesta vila.

Així doncs, Climent teoritza, amb un bon fons documental, sobre aquesta evolució i afirma que la Colla dels Menestrals va ser la primera en passar dels “sostres de gent” propis del Ball de Valencians, als pilars de persones, és a dir, el que avui coneixem com a castells. El renom de Josep Batet “el casteller” i la seva condició progressista, tenint en compte que els canvis tenen tendència a venir més aviat dels sectors progressistes que dels conservadors, són factors que reforcen aquesta idea. Ara bé, com a tesi que és i amb la poca documentació que es conserva d’aquella època, mai arribarem a saber amb certesa absoluta si realment va ser així, com tampoc sabrem mai amb certesa si el que es feia al 1805 ja eren castells o si potser va ser la Colla dels Pagesos la precursora del gran canvi en les estructures del qual hem fet esment. Així doncs, tant la Colla dels Pagesos com la Colla dels Menestrals, tenen el mateix dret a considerar-se colles deganes  del món casteller i, evidentment, els investigadors en temàtica castellera a defensar-ho.

I sobre el fanatisme de Climent, vull apuntar que fins i tot arriba a perjudicar els interessos de la Colla Joves quan retarda la data de fundació de la Colla dels Menestrals –o Colla Joves- fins al 1813, quan el 1805 aquesta colla ja estava documentada. Així doncs, reafirmant-se en la seva teoria que diu que el que es feia abans encara no eren castells, arriba a situar l’origen de la primera colla castellera uns quants anys després.

Sempre he cregut que totes les tesis s’han de tractar amb respecte i totes s’han de posar en dubte per igual. I evidentment, ningú pot parlar de certesa absoluta quan encara existeixen molts dubtes. Però no només en Climent, sinó també els altres treballs a qui Brotons si que els hi dóna el do de la certesa. Justament el mateix que critica del llibre “Els primers castellers”.

Així doncs, no es pot negar amb rotunditat que a l’anomenat “Meravellós trienni casteller”, del 1851 al 1853, es els castells de nou es fessin nets, ni tampoc que en cas de fer-se folres, serien més semblants al que avui consideraríem ajuts o puntals, tal com defensen diferents estudiosos.

I tractant altres temàtiques de l’article de Brotons, l’autor torna a carregar  posant en dubte l’evolució històrica de la Joves de Valls, amb un èmfasi en el final de la frase, sense argumentar-ho en cap moment. Aquest to irònic es destapa encara més quan parla de la filiació política de la Colla dels Menestrals (liberal) i la Colla dels Pagesos (absolutista), on per cert, és un tema on si que hi ha consens entre l’historiografia castellera.  És veritat que Climent fa apologia de les idees liberals en aquella època, però està en tot el dret de fer-ho. Un altre persona, d’acord amb les seves preferències politicosocials, podria considerar justament que els papers de “bons” i “dolents” dels que parla Brotons, fossin intercanviats. Sigui com sigui, això no és motiu de burla, sinó de decisió personal.

No em vull allargar més, ni tampoc vull acabar dient que defenso cegament la tesis d’en Climent, ja que no és així. Però això sí, la tinc en compte i la valoro positivament, com també ho faig amb les altres. Perquè oposar-se totalment a una tesi, i amb certa agressivitat, no és pas sinònim d’imparcialitat, sinó d’una absoluta presa de partit.

Publicat dins de Castells | Deixa un comentari

Francis Ghilès debat entorn les desigualtats i la conflictivitat al nord d’Àfrica i el Sahel

azawad victoryL’investigador del CIDOB i expert en el món àrab va participar dimarts 19 de març en una conferència sobre la guerra de Mali i la intervenció francesa organitzada per l’associació d’estudiants Unanimun a la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB. Ghilès va relacionar la creixent conflictivitat amb les desigualtats agreujades per la liberalització econòmica, així com també amb la incapacitat europea per planificar a llarg termini les relacions internacionals i les polítiques de cooperació.

mali-scindeLa guerra de Mali s’ha de situar en el context d’un Estat malienc sense capacitat per exercir el control i la part nord, l’Azawad, de majoria tuareg, tècnicament independent i en guerra interna entre el secular Mouvement National de Liberation de l’Azawad (MLNA) i grups islamistes liderats per Ansar Dine, amb vincles amb Al-Qaida del Magrib Islàmic. La millor posició d’aquests últims i la seva ofensiva cap al sud, amenaçant la capital del país, va obligar l’Estat malienc a demanar ajuda internacional, especialment a França, la seva antiga metròpoli.   Ghilès, expert en els països àrabs i mediterranis, i col·laborador en aquests afers dels principals mitjans de comunicació internacionals, va evidenciar l’alta conflictivitat que es viu en aquesta regió, i també en el Sahel, que s’ha convertit en un refugi per a grups armats i narcotraficants.

Justament per Ghilès, aquest poder informal, format per grups heterogenis, que van des del gihadisme fins a narcotraficants, està creixent de manera exponencial i amenaça al capitalisme i els seus estats. Segons l’investigador del CIDOB, l’hegemonia dels Estats d’Unitats d’America, que va precedir la del Regne Unit, cada cop s’està posant més en dubte i ja no té el poder que va tenir en el període del 1945 al 2008. Tants les noves potències com Xina o la India, com aquest mateix poder informal i el diner negre, tenen cada cop més influència en l’economia global, i van guanyant pes davant uns EUA i una Unió Europea en situació de crisi econòmica.

Per Ghilès la situació de carreró sense sortida que es viu al nord d’Àfrica té l’antecedent en l’augment de la desigualtat que hi va haver en el període 1990-2010, no només als països àrabs, sinó també al sud d’Europa, a causa de la liberalització econòmica. Assegura, però, que ningú ho va voler admetre i no hi va haver debat, creant una radiografia falsa del que passava realment a l’Europa del sud i a l’Àfrica del nord. El Procés de Barcelona, que havia de servir per establir una política de cooperació i relacions internacional en l’àmbit de la Mediterrània,  va fracassar perquè des de l’atemptat de l’11 de setembre a les Torres Bessones, als Estats Units i a la Unió Europea”només els hi interessava la seguretat i no pas el desenvolupament”.

Mali political mapL’investigador del CIDOB afirma que existia una “supèrbia europea”, creient el propi com el millor model, quan justament totes les polítiques que es feien eren “a cop de telediari” i en el moment, sense pensar en un projecte a cinc o a deu anys vista.   Aquesta desigualtat i manca de planificació, amb una societat empobrida que s’inventa maneres per aconseguir diners , “ja sigui amb el narcotràfic o el gihadisme”, és el que ha portat, segons Ghilès, a aquesta situació, amb “una Líbia que és un caos, una Síria en plena guerra cruenta i amb un Egipte i una Tunísia on no se sap que hi passarà el dia de demà”. El cas de Mali és encara més alarmant, ja que “un Estat que no pot crear sentiment de pertinença sempre tindrà problemes”. Per Ghilès la intervenció francesa era inevitable, ja que l’avanç dels gihadistes era imparable i la seva victòria a Mali desestabilitzaria tot el Sahel, i en especial Níger, on França té interessos en les seves importants mines d’Urani.

mali(1)Per Ghilès, la guerra de Mali també té un origen en la “nefasta” política internacional europea i dels Estats Units. La venda d’armes sofisticades als rebels libis, sense imposar-ne cap mena de control, ha fet que grups armats i integristes de tot el nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà tinguin material bèl·lic d’alta qualitat i puguin, per exemple, enfrontar-se amb èxit contra l’exèrcit de Mali sense caldre una gran quantitat d’efectius. A més, Estats Units es va gastar milions i milions de dòlars entrenant l’exèrcit malienc, i “la meitat d’aquest es va passar als rebels i l’altre va fer un cop d’Estat”.   Ghilès va sentenciar que no tot era un problema dels gihadistes, sinó de la pobresa, mentre evidenciava el futur incert de tota la regió. D’altre banda, parlant de països com Egipte i Tunísia, Ghilès es va mostrar preocupat perquè “els partits islamistes mai han tingut idees per gestionar un país econòmicament, només s’interessen en temes morals i religiosos”.   La xerrada, que va acabar amb un interessant torn de preguntes, va ser organitzada per Unanimun, una organització d’estudiants especialitzada en les relacions internacionals i els models de les Nacions Unides.

Publicat dins de Ciència Política, Un món per guanyar | Deixa un comentari

La temporada no comença per Sant Joan

Quatre de nou amb folre de la Joves a la plaça del Pilar de Set l'any 1998Font: El Pati via www.elcasteller.cat

Quatre de nou amb folre de la Joves a la plaça del Pilar de Set l’any 1998
Font: El Pati via http://www.elcasteller.cat

Era ben petit quan sovint escoltava allò de: “La temporada castellera comença per Sant Joan”. Llavors era ben normal, fins aquella data pràcticament no s’havien fet castells, i per la festa major, a la plaça del Blat, s’alçaven castells de vuit. No passaria massa temps –tampoc sóc tant gran!-, que per Sant Joan es farien els primers castells de nou de la temporada. Era doncs, el tret de sortida de la temporada. Poc a poc, però, colles com els Castellers de Vilafranca o els Minyons de Terrassa imposarien un altre ritme, fent castells de nou més matiners.

Així doncs, la condició de Sant Joan com a diada que marcava l’inici de temporada castellera es començava a posar en dubte, i es posava en dubte també a Valls, amb una Colla Joves descarregant el 1998 un 4de9f a la Diada del Pati (aquell any es va fer a la plaça del Pilar de Set), el castell de nou més matiner a Valls el segle XX i el 4de9f més matiner del mateix segle. Aquesta diada, amb castells de nou, es va mantenir fins a inicis del nou segle, i ara sembla que torna a recuperar aquesta condició.

4de9f de la Joves l'any 1999 al PatiFont: www.collajoves.cat

4de9f de la Joves l’any 1999 al Pati
Font: http://www.collajoves.cat

No obstant, des d’alguns sectors i també amb la promoció de l’Ajuntament, es continuava marcant Sant Joan com un inici clar, “perquè així ho deia la tradició”. Molts cops he pensat que això podria considerar-se ofensiu per la resta de colles dels Països Catalans, que el 24 de juny compten amb molts mesos de temporada a les espatlles, i fins i tot per unes colles de Valls que, primer la Joves, i d’uns anys cap aquí, la Vella, ja s’han  apuntat al carro dels castells de nou pre-Sant Joan. A part d’això, però, sense treure-li relleu a l’impressionant diada de Sant Joan, que evidentment ha de ser marcada com una de les principals del calendari casteller català, tampoc m’acabava de convèncer aquest argument “tradicional”. Que vol dir tradicional? Si entenem tradicional només com el que ha passat després de la Guerra Civil, en plena decadència castellera, i fins l’inici de la segona època d’or castellera, potser si que és tradicional marcar Sant Joan com a inici de la temporada. Però si entenem tradicional com el conjunt de la història castellera, aquest argument falla per tot arreu. Al segle XIX hi ha documentades grans actuacions castelleres en dates ben singulars, molt abans de Sant Joan, fins i tot Sant Joan, més que un inici, era el colofó d’una part de la temporada. I més endavant, en la certa revifalla dels castells a principis dels anys 30 del segle XX, al mes d’abril, per exemple, ja es feien a Valls diades importants en els còmputs de l’època.

Visca Sant Joan doncs, però no emmarquem aquesta bonica diada com l’inici de la temporada, més propi dels anys de decadència, sinó com el colofó de la primera part de la temporada. Una primera part de la temporada que, parlant en termes de la meva pròpia colla, té com a punt àlgid la Diada del Pati. Una diada no només de nivell i amb grans colles convidades, sinó també amb un rerefons especial per a la història de la Colla Joves Xiquets de Valls. I és que és al Pati on la Joves va fer la primera diada de la represa l’any 1971, una actuació d’amagatotis per la Candela, el mateix dia que també es feien castells a la plaça del Blat. L’oposició de les autoritats franquistes i la pressió d’elements de l’altre colla no ens van deixar, però, actuar a la plaça de l’Ajuntament vallenc. Aquella injustícia, però, també va fer que avui puguem fer amb orgull una diada com la del Pati, una plaça històrica on, per cert, va ser també la primera on hi va fer castells (documentats) la nostra Colla dels Menestrals a principis del segle XIX. Coses del destí.

Ja ho veieu, l’excusa de que “jo començo a assajar quan s’apropi Sant Joan” ja no val. Les coses han canviat, o millor, han retornat una a l’origen, i els castells comencen molt abans del que ho feien fa 20 anys. Tenim una diada del Pati, amb gran càrrega històrica i compromís, on s’hi ha d’arribar ben preparats.  Ens veiem divendres a assaig!

Publicat dins de Castells, Valls | Deixa un comentari