La trampa del PSOE

Hi ha moments en que els règims i els Estats necessiten un rentat de cara, un petit canvi per a què tot segueixi igual i mantenir l’status quo. Sovint tot això va més enllà de qualsevol hemicicle. Hi ha xarxes d’influències més enllà dels partits polítics convencionals, des dels poders econòmics i empresarials a actors internacionals, que poden condicionar Governs i canviar polítiques i caretes.

Sorprenen, si més no, la tranquil·litat i la rapidesa amb la que hem passat d’un govern amb majoria folgada del PP i els pressupostos aprovats, a un nou govern del PSOE amb un flamant i populista Consell de Ministres, que ha acontentat des dels sectors més durs de l’espanyolisme fins als que encara, a dia d’avui, confien en aconseguir alguna engruna autonòmica de la mà dels socialistes.

No es percep cap engruna d’inestabilitat a l’Estat espanyol i aquell caos brutal que suposadament s’havia de generar si els partits independentistes donaven suport gratuït al PSOE va camí de convertir-se en l’enèsima jugada mestra, l’enèsim engany. Ans al contrari, els mercats i l’IBEX 35 han reaccionat amb entusiasme a la notícia, i a Europa aplaudeixen amb les orelles. Fins i tot sorprèn la poca reacció del PP a la moció, sense intentar ni tan sols dilatar-la en el temps o oposar-hi una mínima resistència.

La sentència del cas Gürtel era un bon decorat per a la moció de censura, però va ser realment el motiu principal? El Partit Popular es trobava en hores baixes, i no només pels infinits casos de corrupció, sinó també pels revessos internacionals que estava patint la Justícia espanyola en els casos dels exiliats i l’imatge repressiva i autoritària que s’estava estenent arreu del món de l’Estat espanyol. La careta de la denominada Transició s’estava esquerdant per tot arreu i mantenir al PP en el govern, no ajudava pas a millorar l’imatge.

Justament la moció coincideix en el temps amb les primeres enquestes que donaven la victòria a Ciutadans. La tendència semblava clara i si el PP finalitzava la legislatura, la victòria taronja semblava inevitable. Albert Rivera volia -i vol- ser l’Emmanuel Macron espanyol, però per ser-ho, ha de comptar amb el suport inequívoc de l’Ibex 35, i això no estava tant clar. Els poders econòmics s’han mogut molt còmodes a l’entorn del bipartidisme espanyol, i apostar per un partit populista i amb tics propers a l’extrema dreta era, si més no, arriscat. I el capital no en vol de riscos. Abans, perquè no rescatar un PSOE a la deriva? De fet,  Pedro Sánchez encaixa millor que en Rivera en l’imatge i l’ideal de Macron.

La moció de censura era un win-win clar de Pedro Sánchez i els seus i tenia un objectiu clar: desgastar a Ciutadans a curt termini. Les dues opcions per als taronges eren dolentes: Si hi donaven suport, perdrien l’ex-votant del PP més dretà, mentre que si hi votaven en contra, quedarien marcats com a crossa del PP i s’aturaria el transvasament de vots del PSOE cap a C’s. Semblava una moció feta per a perdre-la, ja que no existien majories de bloc, però els partits catalans o bé van picar l’ham o bé, i això es tardarà a saber, estaven dins de tota aquesta estratègia. Sí, era molt llaminera la frase de: “fer fora Rajoy”, i apel·lava directament a la visceralitat i a les emocions de gran part dels votants, però no hi havia darrere cap anàlisi a mitjà o llarg termini.

Les reaccions positives europees, sobretot l’alemanya, avalen el rentat de cara de l’Estat que permet el nou Govern socialista. Bona part de la feina de deslegitimització de l’Estat feta des de l’independentisme i el front dels exiliats es pot haver perdut. Ara és molt més fàcil vincular la repressió i la situació d’excepcionalitat a Catalunya només amb el Govern de Rajoy i un jutge anomenat Llarena, peces a sacrificar, si cal, per a preservar la sagrada unitat d’Espanya i l’estabilitat a Europa. Si la situació a Catalunya es “normalitza” paulatinament, a més, Ciutadans anirà perdent el graner de vots que ha significat la radicalització en termes nacionals de bona part de la societat espanyola. I en les properes eleccions no només haurà de fer front a un PSOE que si té  la situació macroecònomica a favor en sortirà reforçat, sinó també a un PP que després de la renuncia de Rajoy, voldrà vendre renovació. El bipartidisme tradicional guanya. El PSOE en té prou amb jugar al garrot (Grande-Marlaska, Borell…) i la pastanaga (Meritxell Batet), sense deixar de ser durs amb l’independentisme per a no beneficiar C’s i alhora donant una imatge de fals diàleg per a suavitzar així la crisi catalana i que aquesta es dilueixi en el debat polític. Aquesta estratègia sembla que té el beneplàcit de l’aparell d’ERC i el PdeCat. Les paraules de Joan Tardà exigint l’acostament dels presos no són en va. Aquesta mesura encaixa justament en el que hem apuntant, manté la duresa de la presó contra l’independentisme però alhora dona alguna cosa on agafar-se als partidaris de rebaixar el conflicte i una tornada a l’autonomisme a curt i mitjà termini. Alhora, la direcció del PdeCat ja fa temps que treballa en aquesta línia i es prepara per la gran guerra interna del centre-dreta català dels propers mesos. Qualsevol concessió, per petita que fos, podria reforçar la posició de Pascal enfront el sector proper a JxCat i al President Puigdemont.

Però perquè aquest rentat de cara i estratègia funcioni, cal que la situació a Catalunya es suavitzi i el conflicte es redueixi. Recordem que el PSOE ha donat suport a totes les accions repressives del PP i no dubtarà a aplicar-les si els hi torna a fer falta.  Si el nou executiu català aposta, encara que sigui a petita escala, per l’unilateralitat, el pols amb l’Estat seguirà viu. Cal doncs, fer el possible perquè el sobiranisme en bloc aposti per aquesta via. I si les direccions dels partits renuncien a l’unilateralitat i a la confrontació democràtica amb l’Estat, ha de ser la militància i la societat civil qui s’hi s’impliqui. El congrés del PdeCat, el futur de JxCat, les esmenes de la militància d’ERC o el moviment per a unes primàries a les municipals en són un exemple. De tot això depèn el futur de l’independentisme en els propers anys. Han caigut en la trampa del PSOE, però encara som a temps de sortir-ne.

Anuncis

Quant a carlesheredia

Periodista, politòleg i casteller. Treballant per un periodisme amb esperit crític i compromès amb el territori i la seva gent.
Aquesta entrada ha esta publicada en Països Catalans, Política. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s