Els inicis castellers: Menestrals, pagesos, obrers i carlins

Sovint, quan pensem en l’origen dels castells, ens imaginem un territori rural i gent pagesa, fornida pel dur treball de la terra, aixecant les titàniques construccions. No obstant, ni Valls era tant rural com ens pot semblar, ni els pagesos eren els únics vilatans forçuts que alçaven els primers castells.

Obreres i obrers del sector tèxtil vallenc (1888).

Valls, al segle XIX, era ni més ni menys que una de les principals ciutats de Catalunya, arribant l’any 1842 a ser la quarta ciutat més poblada, només superada per Barcelona, Reus i Tortosa. Envoltada per torrents i amb aigua a dojo, la capital de l’Alt Camp gaudia d’una forta industrialització, sobretot del sector tèxtil que aprofitava els recursos hídrics. Tot això va dotar a la vila d’un fort dinamisme social, una penetració dels nous corrents ideològics i també d’una alta conflictivitat social, amb quantitat de motins i fets revolucionaris.

A Valls, doncs, convivien les noves tendències liberals i progressistes de les grans ciutats amb el conservadorisme i l’herència de l’antic règim pròpia de les comarques rurals de la Catalunya interior.

És en aquest context on sorgeixen els castells, i és en aquest mateix context l’origen de la dualitat castellera vallenca, que a més a més agafa un to de drama familiar: Salvador Batet, pagès i hereu de la família, amb tot el que això comporta, defensant l’antic règim i l’absolutisme, i Josep Batet, cabaler i per tant pagès sense terres,  ferm partidari del liberalisme i el progrés social. El primer, cap de la Colla dels Pagesos, i el segon, cap de la Colla dels Menestrals, enfrontats a plaça i fins i tot als camps de batalla de les guerres carlines.

La significació política de les colles en aquell primer període era total i les colles, inicialment, s’anomenaven partits. El dels Pagesos, per exemple, abandonava Valls durant les revoltes carlines i passava a formar part de les partides repartides per Catalunya. Els Menestrals, per la seva banda, es quedaven a Valls i defensaven la vila allistats a la Milícia o, a finals de segle, als Voluntaris de la Llibertat. Els capdavanters de les colles formaven part de les forces d’un o altre bàndol. Fins i tot, els càrrecs de cap de la Milícia i el Cap de Colla dels Menestrals, en aquell moment coneguda ja com La Roser, van unificar-se en una mateixa persona els anys 50 del segle XIX amb en Gabriel Baldrich, “Bieló”, del Pla de Cabra.

Partida carlina en una vila catalana.

Cal analitzar també el substrat d’aquest carlisme català. Recollia des dels antics senyors i terratinents fins a petits propietaris i pagesos empobrits i perjudicats per la introducció del capitalisme al camp i la pèrdua dels drets comunals. Com a nexe d’unió també trobem als sectors eclesiàstics més radicalitzats. I finalment, com en tot moviment, la presència d’aventurers i gent pobre que buscava alguna manera per a guanyar-se el pa. Aquest moviment va adquirir molta força a la Catalunya interior i també a les comarques rurals tarragonines, territoris empobrits i allunyats de la revolució industrial.

Blanquers, amb els seus ganivets característics.

Una part de la pagesia, però, no se sentia representada. Eren els pagesos sense drets ni terres i els jornalers que no gaudien de cap privilegi en l’anterior sistema d’herència feudal. Van ser aquests, com el mateix Josep Batet, els que s’arrengleraren amb els Menestrals i el liberalisme. Uns menestrals formats per la petita burgesia, els botiguers i els professionals liberals, però sobretot pels obrers qualificats, uns obrers que a Valls tenien com a sinònim el sector tèxtil i els oficis de pelleters i blanquers. Aquest era el nucli i la composició social de la Colla dels Menestrals, una colla que més tard s’anomenaria La Roser, Colla Nova i, passada la Guerra Civil, Muixerra i Colla Joves.

Primera fotografia castellera de la història. Colla La Roser (Joves Valls).

Són moltes les històries d’aquella època. Aquí en ressaltem una de l’any 1852, mesos després que la colla La Roser descarregués el primer castell de nou de la història per Santa Tecla, inclosa en el llibre “Anotaciones de la Historia de Valls por un vallense,  anno MDCCCLXXXIV”, de l’Antoni Joan Josep Vallespinosa (1832-1887), que ens ajudarà a entendre encara més aquell Valls i aquella època cabdal per a la historia castellera.

“Lo que realmente sucedió fue que el dia de comer la mona salió una colla de castellers, conocida por la Cuadrilla de Payeses, enemigos del sistema liberal y, por tanto, partidarios de la familia del pretendiente de la corona de Isabel. A su llegada, por allá a las diez de la noche, se les unió mucha gente, especialmente miembros de sus familias, dirigiéndose al Patio, donde dieron gritos, no de Carlos VII, sino de Carlos VI, que era hermano mayor de los tres hijos de Carlos V. Yo no presencié aquel acto, pero tengo por muy probable que los gritos serian de viva el Conde de Montemolin, por cuyo nombre se le conocia y con el cual gritó Aubareda, gefe matón de los payeses, poco tiempo antes en la plaza del Blat, durante los fuegos artificiales, el dia de S. Isidro.

De todos modos, los concurrentes al Café del Antonino -situat al Pati del Castell de Valls- que era todos liberales, salieron afuera y, como unos y otros se hallaban algo rescitados por el extraordinario que aquel dia se hace, pronto llegaron a las manos distribuyendose algunos garrotazos y rompiendo los payeses a pedradas los cristales de la entrada y balcones de dicho café. Luego después, los payeses se fueron a su favorito café del Rus -situat al Carrer Nou de Valls-, y allí estaban sentados a las mesas, cantando canciones alusivas a su rey, cuando se presentaron al citado café, paseando de una a otra parte, siete liberales, supongo con armas escondidas, sin que los numerosos payeses se atrevieran a abrir la boca. Al cundir la noticia de lo acaecido, reuniéronse muchos liberales al Patio, especialmente curtidores (blanquers) – menestrales, con sus enormes cuchillos de trabajo. Los payeses se fueron a sus casas, y todo quedo apaciguado”.