En record d’en Pere Manau Saumell

100708OccitaniaHi ha notícies d’aquelles que, a part de no esperar-te, et deixen astorat. Almenys així em vaig sentir quan vaig saber que a principis d’aquest any ens va deixar en Pere Manau Saumell, el mític professor de l’institut Angeleta Ferrer i Sensat de Sant Cugat del Vallès.

En Manau era una persona especial, en tots els sentits de la paraula “especial”, i era un d’aquells personatges que no deixaven indiferent a ningú: o era el professor amb qui més gaudies o no podies ni veure’l. Un sentiment, per cert, recíproc, ja que si erets del segon grup, amb en Pere no tindries pas un camí de roses. Bé, com amb la majoria de professors. I sí, era estrany i a voltes feia coses estranyes. Així era ell, arribant a l’institut en samarreta curta i tirants, tant si estàvem a 30 graus com si queien flocs de neu, i xerrant a la seva manera, canviant de tema cada dos por tres o quedant-se de sobte en blanc, amb el seu cap traginant altres per altres llocs i idees. Tenia les seves coses, sí, però quan ja portes forces anys passant per diferents escoles, instituts i universitats, te n’adones que tampoc era tant diferent de molts altres professors que et vas creuant. I encara més quan surts d’aquest superprotegit oasi santcugatenc.

En aquest món, si ets diferent, però, tens les de rebre, i això també li va passar al Pere. No encaixava en aquest model educatiu basat en els resultats –o mals resultats- i en els programes rígids i sagrats. Per cert, ell era professor de català, però explicava el que ell creia que era més interessant. És a dir, en termes col·loquials, es passava el programa pel forro. Perquè explicar-te el pretèrit plusquamperfet si podia parlar de les falles d’Alòs d’Isil? I això, clar, era un escàndol i molts pares cridaven esgarrifats que així els seus fills no arribarien preparats a la Selectivitat. Quin escàndol, es surt del camí fixat i explica coses “que no serveixen per a res”! I és que sempre va bé un boc expiatori per intentar justificar els mals resultats, tant dels estudiants com del sistema educatiu.

tor_borreu_dehorsEn la meva pròpia experiència, però, recordo amb molt d’afecte aquestes coses “que no servien per a res” que em va explicar en Pere. Gràcies a ell vaig fer un crèdit de Cultura Popular i Tradicional, tinc el fabulari Amades dels Països Catalans a casa, que sovint encara fullejo, vaig conèixer moltes històries i curiositats de Barcelona en les nombroses sortides que hi vam fer i, sobretot, vaig tindre el luxe de poder aprendre una mica d’occità. Una llengua germana del català que ha tingut més mala sort que la nostra. Fins i tot encara podria dir-ne un bon grapat de frases, i en canvi no em ve al cap res dels isòtops o les matrius. El crèdit variable d’occità era la nineta del ulls d’en Manau, col·laborador del Cercle d’Agermanament Occitano-Català i assistent a tota mena de xerrades i actes. Fins i tot va portar als seus alumnes a la Dictada Occitana, aprovant-la la majoria.

tor_borreuUn dels millors records d’en Pere va ser el viatge a Occitània d’aquest mateix crèdit variable. Quin valor emportar-se un grup d’estudiants de 4rt d’ESO amb les hormones a mil per la Vall d’Aran i la Gascunya! Tota una experiència per a molts, i tot un plaer que un professor ens portés a visitar un ràdio lliure, un centre social gestionat per Anaram au Patac -ara s’anomenen Libertat-, una Calandreta o bressola occitana i, fins i tot, un concert d’Ska solidari amb Euskal Herria.

Per cert, abans parlàvem de rendiment, i de futur, i de resultats, i m’ha vingut al cap quan en aquestes edats estava ben perdut sobre el que volia estudiar. Tots els professors em van dir que fes els batxillerats tecnològics i científics, que em veien fent això, i només el “boig” del Manau em va dir que jo acabaria fent una carrera social o humanista, i que triés un d’aquests batxillerats. Va ser l’únic que tenia raó i, malauradament, no li vaig fer cas. Les males estones que em va portar aquesta decisió!

mapa_calandretas_julh2011Al Pere potser mai ningú l’hi farà un homenatge i potser també es va trobar un pèl sol en el tram final del seu camí, però amb aquest humil escrit almenys vull deixar constància de la bona petja que va deixar en molts dels seus alumnes, uns antics alumnes que encara recordem i conservem aquestes coses “que no serveixen per a res” que ens va ensenyar.

Bon viatge Manau!

PD: Per cert, molt recomenable aquest enllaç a un 30 minuts on surt en Manau acompanyat dels que erem els seus alumnes.

Occitània: El retorn d’en Joan Petit

Anuncis
Publicat dins de Països Catalans | 11 comentaris

25N: Els abstencionistes no són de dretes

Sí, vaig tard i ja s’han fet moltes lectures del 25N, però tot i així, encara es van sentint algunes interpretacions que crec que no s’ajusten gens a la realitat. Anem a pams, hi ha qui diu que l’hòstia de CiU és impressionant –que ho és- i argumenta que ERC es va emportar els seus vots. Però si analitzem bé els resultats veiem que CiU “només” va perdre 90.000 vots, que per un partit al govern i que s’ha afartat de retallar, no està del tot malament. I aquests 90.000 vots, a més, estan concentrats pràcticament en la seva totalitat al Baix Llobregat, el Barcelonès i el Vallès Occidental. Així doncs, el descens de CiU és realment acusat en nombre de diputats i no pas tant en vots perduts. I això s’explica per l’espectacular pujada de la participació, una participació que es va decantar a votar altres forces polítiques, majoritàriament ERC i Ciutadans, tot i que també se’n va anar cap a parar una mica el cop al PSC, millorar un pèl els resultats del PP i permetre l’entrada de la CUP. L’explicació, doncs, és fàcil, la societat catalana és majoritàriament d’esquerres, i encara més els abstencionistes. L’error de CiU va ser justament no calcular que al fer unes eleccions plebiscitàries, l’electorat tradicionalment abstencionista es mobilitzaria, tant en el bàndol independentista com en el espanyolista, i al ser un votant d’esquerres, acabaria votant opcions d’esquerres i no pas CiU. Les retallades no agraden a ningú i haurien d’haver previst que els hi passarien factura.

Així doncs, vota més gent i ho fa per opcions d’esquerres amb un horitzó nacional clar, o català o espanyol. D’aquí se n’escapa ICV, que creix, però no tant com es pensaven, rebent el votant desencantat del PSC. I ara toca preguntar-se on van els vots perduts de CiU. Veient l’origen geogràfic, la resposta també surt per si sola. L’any 2010 CiU va obtenir uns resultats molt bons en feus del PSC al Baix Llobregat i a tota l’Àrea Metropolitana de Barcelona. La gent estava cansada del govern de Montilla i van prestar el seu vot a CiU. Però eren vots prestats, de gent tradicionalment d’esquerres, i de viles i barris majoritàriament castellanoparlants i amb una majoria poc identificada, almenys de moment, per postures nacionalistes o independentistes. Era qüestió de temps, doncs, que molts d’aquests votants, que en molts casos són els que pateixen més les retallades, deixessin de donar suport a un partit de dretes. D’altre banda, està clar que també un gruix d’aquests votants, els que se n’ha anat a Ciutadans i el PP, van votar CiU però era qüestió de temps que anessin a postures clarament espanyolistes quan els convergents ja havien agafat un camí nacional més, teòricament, clar. Un altre error de CiU és, doncs, no preveure la fuga de vots espanyolistes i la gran influència que tenen les televisions i mitjans de comunicació espanyols en moltes poblacions. I és que hi ha molta gent que no veu TV3 ni llegeix mitjans catalans, sinó que només mira Tele 5, La Sexta, La 1, Intereconomia… i jo que els he seguit bastant abans de les eleccions, puc dir que la seva campanya contra la independència és fortíssima. Vénen que ens mouríem en la misèria si fóssim lliures, i hi ha gent que s’ho ha cregut.

Com a balanç, però, tot i la gran mobilització espanyolista, el sobiranisme és clarament majoritari, i també els resultats d’opcions sobiranistes en l’Àrea Metropolitana són bons i deixen entreveure que gent de sectors i orígens molt diversos creuen en la viabilitat de la independència. Així doncs, qui parla de derrotisme en clau nacional? Endavant amb el referèndum, que almenys en aquest terreny, anem pel bon camí!

Publicat dins de Països Catalans, Política | Deixa un comentari

Tim Kehoe: “Les retallades són horribles, però necessàries”

Mai havia assistit a la conferència de cap economista. Sempre me’ls havia imagina’t de lluny, fent les seves anàlisis macroeconòmiques, estudiant dades, però sense veure el que hi havia darrere d’uns quants números i d’unes certes polítiques econòmiques. El que per alguns d’ells és un tant per cent, per altres és perdre la feina, quedar-se sense serveis socials o no arribar a final de més. A través de la meva nova feina al Departament de Comunicació de la UAB vaig tenir la possibilitat de cobrir una conferència d’un d’aquests economistes. La veritat, era diferent de com me’ls havia imagina’t, era simpàtic, de “bona vida” i feia bromes. Tampoc era cap anarcoliberal, fins i tot confessava haver votat per l’Obama i criticava als republicans, no era pas, doncs, dels més temuts. I tot el que deia era molt lògic, molt lògic des del punt de vista del capitalisme neoliberal. Potser no s’adonava que quan deia retallar o reduir el preu de la mà d’obra, hi havia persones i vides darrere. I per una persona entre els 20 i els 30 anys, que li diguin que el mercat laboral és rígid sembla una broma. Som la generació de l’Obra i Servei, de la mitja jornada i les pràctiques. Que més volen flexibilitzar?

Cap referència, però, a lluitar contra els paraïssos fiscals i el frau fiscal. O que els que més tenen paguin més, o més ben dit, que comencin a pagar. Això ja no és macroeconomia. Ja no interessa.

Tim Kehoe: “Les retallades són horribles, però necessàries”

El prestigiós economista nord-americà va oferir el passat dimarts 18 d’octubre la conferència “Lliçons de teoria econòmica per a la crisi” davant les dues-centes persones que van assistir a la inauguració del curs de la Facultat d’Economia i Empresa. L’acte va ser presentat pel rector, Ferran Sancho, i el nou degà de la Facultat, en Jordi Massó.

Tim Kehoe, professor de la Universitat de Minessota i assessor de diferents estats i organismes internacionals, com per exemple el Banc Mundial, va despertar l’interès del nombrós públic que va assistir a la sala d’actes de la Facultat d’Economia i Empresa. L’expert en macroeconomia global, amb forts lligams amb la UAB, va sorprendre a tothom fent la totalitat de la conferència en català i en un registre molt amè.

La seva previsió per l’economia estatal, però, no va ser gaire encoratjadora. Kehoe va apuntar que la productivitat de l’economia estatal no havia pujat des del 1995 i que la total falta de confiança en el Govern espanyola agreujava la crisi econòmica actual. A més, l’economista va apuntar altres factors causants de la crisi, com la rigidesa del mercat laboral, el cost d’una mà d’obra havia pujat molt en comparació amb l’alemanya i la fragilitat dels bancs espanyols, que segons l’economista: “Es pensaven que els preus de l’habitatge sempre pujarien”.

Les solucions, per Kehoe, haurien de ser dràstiques. En una situació normal, les administracions podrien invertir per generar productivitat, però com que el mercat no vol comprar més deute, ho fa inviable. Així, el nord-americà va advertir que les retallades “són dolentes però inevitables”. També va considerar necessària la transparència i “netejar els bancs”. La solució per Kehoe no es esperar l’ajuda alemanya, sinó actuar immediatament. Defensor d’una devaluació, però sense sortir de l’euro, va defensar baixar dràsticament la cotització social dels treballadors i compensar-ho pujant l’IVA. “Així es baixaria la mà d’obra i augmentarien les exportacions”, va sentenciar l’expert en economia.

Publicat dins de Política, Un món per guanyar | Deixa un comentari

“Les coalicions no sempre sumen: Una teoria sobre el comportament electoral independentista el 25N”

Una de les assignatures en les que vaig gaudir més de la llicenciatura de Ciències Polítiques va ser la de Comportament Polític, amb l’Agustí Bosch, el també autor d’un llibre, més que recomanable per tothom qui estigui interessat en intentar fer lectures prèvies davant d’unes eleccions (Com votem i per què: UOC 2004). Amb aquesta base exposaré la meva teoria sobre el possible comportament electoral el 25N entre els partits independentistes, una teoria que tracta de seguir la metodologia de l’obra i no pas centrar-se en el debat ideològic.

Juxtaposició dels dos eixos centrals de la societat catalana. Extret del bloc: http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert/ Dades: 2012

Aquestes darreres setmanes s’ha parlat molt primer de la necessitat d’una gran coalició independentista i desprès del desencís per la falta d’acord. Com a guanys d’aquesta suposada unió en serien passar a ser la segona força política o disminuir els perjudicis de la llei d’Hondt. No obstant, s’ha obviat un factor important, i és que les coalicions no tenen sempre perquè sumar vots, sinó que també poden provocar el rebuig d’una part de l’electorat. Encara que en aquestes properes eleccions és cert que l’eix nacional guanya protagonisme, els diferents estudis de comportament polític català sempre l’associen per juxtaposició amb l’eix social (esquerra-dreta). Així doncs, una gran coalició sense tenir en compte l’eix social podria restar vots i suports a la suposada gran coalició independentista, i encara més si hi ha un partit (CiU) que s’ha desplaçat en l’eix nacional i que els catalans el situen desplaçat a la dreta però a prop d’una centralitat en l’eix esquerra-dreta. Així doncs, una coalició d’aquest tipus hagués perdut suport als dos costats de l’eix esquerra-dreta: el més situat a l’esquerra, que no se sentiria representat, i del més situat al centre-dreta, que ja tindria el seu espai en una CiU envoltada d’un discurs proper a l’independentisme.

Un cop descartada aquesta coalició –també a la pràctica-, és l’hora de teoritzar sobre el possible comportament dels votants respectes les tres opcions independentistes:

 

Esquerra pot ser una de les grans beneficiades del nou escenari que s’ha creat arran de l’11 de setembre. La mateixa Esquerra que va ser durament castigada en les darreres eleccions ha intentat fer un rentat de cara, sobretot vinculat a la figura d’en Junqueras. L’eficàcia d’aquesta “renovació” seria d’entrada imprevisible, ja que la seva imatge va quedar molt deteriorada pels anys del tripartit i pel votant independentista, ben informat, les coses no s’obliden tant ràpid. No obstant, la nova situació, on l’independentisme ha passat a ser majoritari, ha fet desplaçar a totes les formacions en l’eix nacional. CiU s’ha apropat a les posicions de l’independentisme possibilista i ERC ha deixat aquest possibilisme per recuperar l’independentisme desacomplexat d’anys enrere. La mateixa societat els ha empès. Així doncs, molts dels vots perduts el 2010 pel discurs i la pràctica d’Esquerra, que van anar a parar o a l’abstenció o a SI, podrien tornar a la formació republicana, que a ulls de molts, es convertirà en el vot útil independentista (un concepte molt discutible però que té un gran efecte). És previsible, doncs, una pujada d’ERC, però no pas espectacular, ja que tindrà una forta competència tant a l’esquerra (CUP) com a la dreta (CiU).

 

La CUP és una incògnita, però hi ha diferents factors que indiquen que poden tenir uns bons resultats. L’arrelament municipal n’és un, però la possible acumulació d’una part de l’abstencionisme i del vot desencantat, lligat a fenòmens com per exemple el moviment indignat o l’esquerra transformadora, n’és una altre. Així, la CUP no només es pot nodrir dels vots dels situats en un extrem de l’eix nacional, majoritàriament d’esquerra segons les enquestes (les zones més vermelles al gràfic) i que confien plenament en l’independentisme rupturista que representa la CUP, sinó també en un sector de la població no estrictament independentista o que no prioritza l’eix nacional, però que els pot votar per la seva situació en l’eix esquerra-dreta (parlem del percentatge del 10,5% que apareix al gràfic, i també del 14,2%), situada en el camp de l’esquerra transformadora.

Poden acumular, a més, bona part dels votants de SI i fins i tot d’ICV, sobretot la seva base sobiranista, sobretot la que no forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona, que no havia votat mai ERC per no considerar-los prou d’esquerres. Ara, amb una CUP transformadora, no té cap sentit mantenir el vot amb un partit que té un discurs nacional poc clar. L’Herència de Bracons, MAT, Conselleria d’Interior…també perjudicaria els ecosocialistes en benefici de la CUP. Tot i l’aïllament mediàtic, la creixent importància de les xarxes socials poden fer que la CUP obtingui representació en més d’una demarcació.

 

Solidaritat és la força política que ha agafat més a contrapeu la nova situació de canvi de patrons ideològics. El que abans defensaven gairebé en exclusiva a l’arc parlamentari, ha estat incorporat per diferents partits, sobretot Esquerra, que desprès del fracàs del Pacte Fiscal, té un discurs calcat. Si bé la indefinició en l’eix social havia servit a les eleccions del 2010, on el desprestigi d’ERC era immens i part de l’independentisme havia quedat orfe, l’actual context els deixa sense representar en exclusiva cap sector de cap dels dos eixos i sense haver creat una base social prou forta. El vot útil els castigarà d’una banda, anant cap a ERC, i la CUP els desgastarà en les posicions més extremes en l’eix nacional, que abans sempre havia representat la CUP i que se situen ampliament a l’esquerra. Quan l’independentisme passa a ser majoritari, un partit exclusivament independentista perd la raó de ser. Així, tot i haver complert el seu programa i fet una feina al Parlament considerable, ho tindran molt difícil per conservar algun escó. Hauran de confiar només en la figura de López Tena, que en les enquestes surt com a ben valorat per un ampli sector de votants de diferents partits. Ara bé, tindre una bona valoració no vol dir ser votat.

El 25N dictarà sentència i veurem si malgrat la dispersió, els partits independentistes, amb tots els seus matisos i diferències ideològiques, treuen un bon resultat.

Publicat dins de Ciència Política, Països Catalans, Política | Deixa un comentari

Això ja és un èxit!

Queden pocs dies per Santa Úrsula: una diada on hi anem amb tot i hi pot passar de tot. Sempre ha estat així. Pot ser la cirereta final d’un gran any o que la mala sort ens hi acompanyi. No diré que tant se me’n fa, perquè evidentment mentiria. Però del que si que estic convençut és que hi passi el que hi passí, aquesta temporada ja ha estat un èxit.

I no parlo d’èxit només per aquest 5de9f, sinó per l’enorme –històrica- regularitat amb els castells de nou bàsics. I a això cal afegir-hi estructures com el 7de8 i el 9de8, que han permès rodar troncs i fer nous castellers de tronc, fins i tot terços, trencant aquella gran assignatura pendent de la colla. Cal seguir així!

I això ha estat així pel treball de tots i totes, se’n podrien dir molts de factors, però m’agradaria destacar-ne alguns. Començant per la bona direcció de la colla, una direcció aglutinadora, que ha pres decisions valentes però alhora assenyades, i que ha aconseguit portar el consens. Continuant per l’excel·lent feina amb una excel·lent canalla i acabant pel gran compromís de la base social de la colla, sent més gent a assajos i sortides. Quan hi som tots, com s’ha dit sovint per les xarxes socials, hem aconseguit coses que fins enguany creia impossibles: des de fer un castell de nou a Llorenç a portar tripletes a Torredembarra i a la Diada Nacional –sí, aquella diada on més d’un any no hem estat gent ni per tirar un 2de8f!-

Foto: Daily Mail

Podem estar ben contents i ho hem de celebrar! Però en acabat, hem de ser conscients que amb això no n’hi ha prou. No ens podem conformar amb això, sempre hem d’anar més, amb l’empenta d’aquells que van refundar la colla, aquella de sempre buscar una nova fita, de superar-se dia a dia. El “No estábamos muertos, estábamos de parranda” del Concurs tenia la seva gràcia, ens havien volgut enterrar vius i vam donar un cop de puny sobre la taula. Però m’agradaria no tornar a cantar mai més aquesta cançó, perquè això voldria dir que hem continuat amb la regularitat d’aquest any i que ningú dubtaria que en qualsevol moment podem fer un excel·lent actuació.

Però perquè ningú dubti de nosaltres, hem de començar a no dubtar de nosaltres mateixos. Hem de tenir més autoestima, no creure que res és impossible. I és que no ho és, ja que amb la qualitat tècnica que té la Joves, si fóssim més gent a tots els assajos i sortides, no només a les clàssiques i al darrer assaig, seríem capaços de tot. Aquesta ha estat la nostra gran assignatura pendent de sempre, i és a les nostres mans canviar-la. Per cert, n’hi ha una altre que estaria molt bé canviar per l’any que ve: no hem de ser colla només de sortides clàssiques, sí el cap de colla vol tirar un castell excepcional a places on no hi estem acostumats, tipus Igualada, Torredembarra… hi hem de respondre, tant a assajos com a plaça, com si fos la diada més especial. Si ho aconseguim, acabarem de ser tant grans com ens mereixem.

Publicat dins de Castells, Països Catalans | Deixa un comentari

La Joves celebra dissabte el vintè aniversari de la primera Tripleta Màgica

Els vermells també faran el mateix dia l’Assaig Especial del Concurs

 Enguany fa 20 anys que el món casteller va fer un gran pas endavant amb l’assoliment de la primera Tripleta Màgica, és a dir, del tres i quatre de nou juntament amb el cinc de vuit. Tal proesa la va fer possible la Colla Joves Xiquets de Valls en el XIV Concurs de Castells de Tarragona. I amb el Concurs i, evidentment, la data d’aquest aniversari ben a prop, l’entitat vermella ha triat aquest dissabte per fer el principal acte d’homenatge d’aquesta efemèride. Aquest acte, en que es vol homenatjar a tots els castellers que van participar en la gran gesta, començarà a les 6 de la tarda a la mateixa seu social de l’entitat, i hi seran convidats d’honor els respectius president i cap de colla de  l’any 1992; en Josep Maria Estil·les i en Fede Gormaz.

El local vol obrir les portes de bat a bat per encabir-hi el màxim de castellers i simpatitzants possibles de la Colla Joves Xiquets de Valls. I justament amb la màxima que el millor homenatge és seguir lluitant i mantenir-se, com fins ara, al capdamunt del món casteller, els vermells faran un assaig especial un cop acabat l’acte al mateix local. Serà l’Assaig Especial del Concurs, aquest Concurs en què fa vint anys l’entitat vermella hi va fer la primera Tripleta i on enguany, per rememorar-la, vol fer-hi una de les millors actuacions de la seva història. Els responsables de la Joves, però, recorden que per fer-ho possible cal la participació de tots i totes, i el compromís de la gran base social de l’entitat vermella.

A l’assaig també es donaran les instruccions per a què qualsevol vallenc o amant dels castells de la comarca que vulgui assistir al Concurs, del qual no en queden entrades a la venda, ho pugui fer amb la Colla Joves Xiquets de Valls.

Publicat dins de Castells, Valls | Deixa un comentari

La resposta: castells!

Ja sabíem que enguany a la Joves hauríem de treballar molt, això no és cap novetat. Desprès d’un any dolent, s’han de redoblar esforços i constància a les sortides i als assajos. I fins ara ens n’hem sortit prou bé, i no només pels castells fets a plaça i la feina a assaig, sinó per la quantitat de camises que hem estat a totes i cadascuna de les diades. Ens hem de felicitar tots i totes!

Aquests dies s’ha fet o es farà públic, però, una informació que crec que encara ens farà augmentar les ganes de treballar més i més per demostrar qui som. Enguany la Joves no anirà a Sant Fèlix, i no només això, sinó que ni tant sols ha estat consultada o se l’hi han donat explicacions al moment oportú pel fet de no ser triada. Unes formes pèssimes cap a una colla que durant tota la història d’aquesta diada ho ha donat tot per l’afició vilafranquina i per a què la plaça de la Vila sigui la plaça castellera de primer ordre que és avui en dia. Hem alçat els primers castells de nou d’aquesta plaça, hi hem descarregat el quatre de nou net i sempre, tant en els bons com en els mals moments, ho hem donat tot, inclús per aquest “per sobre de les nostres possibilitats” que avui dia està tant de moda. Tots recordem d’algun o altre any aquell esperit de lluita després d’una caiguda, el de tornar-se alçar, el de dir “avui és Sant Fèlix, tornem-hi!”, el de no anar de vacances amb els amics aquella setmana perquè “el dia 30 d’agost és sagrat”, el d’anar a veure el “jefe” i demanar-li festa en un dia laborable i dir-li mentre et mira amb mala cara que amb el dia de Sant Fèlix no es pot negociar. Tant en els bons, que n’hi han hagut molts, com amb els mals moments, sempre hem estat dignes de la camisa que portem i de la plaça on sempre hem anat.

Enguany, però, 5 persones, i amb molt males maneres, han decidit que no hi anéssim. No entraré a valorar els motius castellers sobre quina colla hi havia d’anar, tot i que estic convençut que havia de ser la Joves, de fet això no és el que ens ha molestat més. El més lamentable són les maneres d’uns personatges que es pensen que poden tractar les colles com a simples mercaderies ignorant tot l’esforç i tot el patiment que durant tant anys han fet per la seva plaça de la Vila i per la seva ciutat.

“I ara què”, ens podem preguntar? Doncs la resposta és clara: toca treballar més que mai. Toca demostrar qui som i això comporta sacrificis, això comporta repensar-nos l’agost i la temporada castellera. I és que la resposta a aquesta ofensa ha de ser fent castells i, si pot ser, com més grossos millor

La Bisbal i Igualada

Així doncs, hem de començar molt abans del que estàvem acostumats, ara ja no hi ha un Sant Fèlix “on apretar”. Ara ens hem de posar al cap una diada, La Bisbal, una plaça que ens estimem com si fos nostra i que malauradament els últims anys no hem pogut oferir el nivell que haguéssim volgut. Una plaça que sempre ens ha estimat i que es mereixen que hi fem el nostre millor paper, que hi demostrem la millor Colla Joves i que arribem disposats a no descartar res.

Això implica, doncs, omplir els assajos ja a finals de juliol i a principis d’agost i a retornar també un paper central a diades com Firagost o Llorenç, que han de fer-nos arribar a la Bisbal amb tota la feina prèvia feta. I un cop allà, ser prou gent per poder plantejar-se qualsevol castell, recordant a més que només podrem comptar amb els nostres propis efectius.

Més enllà de La Bisbal hi ha una altre cita on tot i no tenir una constància i una tradició de fer-hi grans desplaçaments, ens hem de posar al cap que ha de ser una diada totalment prioritària. És la diada d’Igualada del dia 28 d’agost. Una actuació de màxims de la Joves també seria una bona resposta als que dubten de nosaltres i ens ofenen. I a més, podríem matar dos ocells d’un tret, als administradors de Vilafranca i al que s’encarrega de la contractació de l’Arboç.

La resposta són castells i això si que només depèn de nosaltres. Ara torna a ser el moment de demostrar com n’estem orgullosos de la nostra colla. I això, companys i companyes, ens fa ser capaços de tot i més. Som-hi!

Publicat dins de Castells, Valls | 6 comentaris

Una Joves reforçada

Som-hi! Després de gairebé tres mesos de vacances de faixa i mocador, on l’únic vincle amb la resta del món casteller ha estat compartir les festes de Sant Antoni amb els Al·lots de Llevant (bones festes i millor gent!), toca tornar a aterrar a l’actualitat castellera. Aquesta desconnexió, però, m’era més que necessària. I és que ser casteller implica un grau de compromís molt elevat en assajos i sortides, a part d’algun cap de setmana “lliure” que decideixes visitar alguna plaça amb solera. Però ser casteller i periodista casteller implicar estar tota la temporada, des de la dels més matineres fins la dels castells amb abric, sense treva, pendent de tot el que passa al món casteller. I aquell “que farem aquest cap de setmana que no tenim actuació”, doncs no pot formar pas part del meu vocabulari. La veritat, però, per molt que ara ho faci gros, és que ho trobava a faltar, i moltíssim. I és que aquests dos mesos llargs han servit perquè el so de la gralla passi de fer-me fugir cames ajudeu-me a que el demani novament a crits.
No obstant, aquest any no he pogut desconnectar del tot, ja que com a casteller no he deixat pas de banda l’important procés de debat intern que ha viscut la Joves de Valls. Un debat llarg, engrescat i engrescador. Així doncs, trauré les teranyines del bloc parlant del que he viscut de més a prop aquests mesos.

Vist des de fora, que la Joves hagi tardat un mes a trobar una candidatura i algun debat encès amb la direcció de la junta sortint poden donar una certa sensació de fragilitat i desunió en el si de la Colla Joves. Res més lluny, però, de la veritat. I és que després de l’anterior temporada i un cert bagatge negatiu en alguns aspectes que s’arrossegava de més enllà, feien totalment necessari que el debat s’allargués i que la nova junta fos el màxim d’unitària possible i recollís un ampli suport. I finalment, el resultat de tot plegat ha estat molt positiu per l’entitat vallenca, molt millor fins i tot que el que la gent de la pròpia colla es podia arribar a imaginar. I es que l’actual junta de la Colla Joves és la més unitària dels darrers anys i compta amb el suport de tots els sectors, tal com es va fer palès a l’Assemblea Extraordinària que es va celebrar el passat 10 de febrer. La gent més gran de la colla ha estat en tot moment implicada en el procés i des del darrere donen suport a una junta amb molta experiència. Començant pel cap de colla, Pere Rico, i acabant per un equip de canalla experimentat, potent i ampli. Tota la veterania de la direcció de la colla que es compagina amb l’equip de la junta, format majoritàriament per gent jove, gent amb ganes i molt vinculats també en el procés de debat que ha viscut la colla. I és que hi ha ganes, i moltes, de fer castells.

Però els canvis no només estan en l’equip humà, molt més ampli i per tant més preparat per poder treballar a fons des del primer dia. Potser el canvi més important és la planificació dels mètodes d’assaig. I és que la Joves, tot i fer assajos especials en els períodes més intensos de la temporada, seguia amb la dinàmica desfasada d’un sol assaig general a la setmana. Des d’aquest any, però, s’incorpora aquest segon assaig des del primer dia, imprescindible pel rodatge de la canalla i per rodar nous castellers de tronc.

A la Joves hi ha il·lusió, i molta. Tot i que tenen molta feina per fer i han esforçar-se per recuperar el temps perdut, poden tornar al lloc que els hi correspon en poc temps. L’estratègia, d’entrada, és bona. De fet, la que molts de la Joves demanaven i que vaig recollir en aquest article l’octubre passat en aquest mateix bloc. Tot s’ha complert excepte un únic punt: Si en aquell moment es demanava que el procés fos ràpid i que la nova junta comencés a treballar des d’abans d’acabar el 2011, la realitat ha fet que fos necessari un debat i un procés molt més llarg. I això ha afectat sobretot al calendari i a la planificació, que no s’ha pogut fer amb la calma que caldria. Però això es pot compensar, i l’única forma és amb el compromís de la pròpia gent de la Joves. I es que el repte pendent que té la Joves és trencar amb la seva dinàmica, també desfasada, de només rendir en el calendari estrictament tradicional. La Joves i la seva gent s’han d’adaptar als nous temps, i compaginar passions com les que senten per les diades de casa o places com per exemple La Bisbal, amb nous compromisos que els hi poden sortir, sempre que la Junta els hi ho demani. No han de ser la Joves només en les diades grans, sinó que la Joves ha de fer gran les diades.

Publicat dins de Castells | 1 comentari

Un circ a l’espanyola

Cartells estripats per terra i pancartes amb poca pinta de ser sostenibles omplint les viles i ciutats. No hi ha a res més a dir, estem en plena campanya electoral. Tot i que aquests dies intento desconnectar de la campanya espanyola –sí, mal que pesi a alguns, és espanyola-, d’alguna manera o altre acabés rebent informació d’aquest gran circ que cada 4 anys munta l’Estat espanyol. Fins i tot sembla com si pintéssim alguna cosa, fins i tot si deixem de banda el tema de les grans corporacions, transnacionals i organismes internacionals que ningú vota i són els que acaben decidint les grans qüestions econòmiques i mediambientals. Doncs això, sembla com si els catalans decidíssim alguna cosa en aquest gran circ bipartidista espanyol. Però fas números i veus que no, que encara que tots anéssim a una, la sagrada Constitución postfranquista continuaria sent immodificable, no podríem decidir lliurement el nostre futur com a poble i hauríem de seguir menjant-nos governs a torns del PP i del PSOE. Llavors, de què ens serveixen aquestes eleccions?

Ara és quan toca exprimir-nos el cap i treure l’entrellat sobre si són estratègiques o no per Catalunya. Aviam, sempre hi hauran els que diran: no és el mateix el PP que el PSOE. No clar, aquests darrers anys ens ho han demostrat sobradament. Amb…amb…a sí, amb les maneres. Vindria a ser que uns ens la foten i ens ho diuen a la cara i els altres ens la foten, se n’amaguen i amb un somriure sorneguer de tant en tant ens fan la pilota. Doncs que voleu que us digui, encara no tinc tant autoodi per votar als meus propis botxins. Però el cas del PSOE és encara més greu, com pot ser que un partit porti un munt d’anys que en comptes de fer propostes faci campanyes on només s’alimenta de la por al llop, de la por al PP? A quins nivells de mediocritat política hem arribat? Però a sobre, si li sumem al Rubalcaba (RuGALcaba com deia una pintada mig esborrada a Valls), el dur i espanyolíssim ministre d’Interior, i atenció, la cap de llista catalana, la Chacón, la cosa arriba a nivells estratosfèrics. “Esforç i justícia social” diu, només li faltava aparèixer als cartells vestida de militar, amb la cabra de la Legión i amb metralleta en mà voltant per Líbia o Afganistan –per cert, en això no hi ha retallades?-.

I ara bé quan ens maten. Que faran els partits catalans? Doncs au, tots a veure si  poden treure’n alguna cosa. I seguir amb allò de anant pidolant, a veure si ens donen tal concessió o una engruneta més que ens permeti seguir ben lligats a Espanya. O ull, fins i tot un Ministeri! Peix al cove, i a seguir espoliant-nos i retallant drets. Però encara és més greu el paper dels partits independentistes que es presenten. És a dir, que n’esperen treure? Esperen influir en les decisions, seguir regatejant i pactant pressupostos espanyols made in ERC? I si no és així, que resulta que fem a Madrid? Que no ho veuen que mai podrem exercir la nostra voluntat com a poble des del seu Congreso? El fet, però, és que els partits convencionals són una maquinària, una menjadora, que necessita presentar-se a les eleccions sense cap reflexió prèvia, només pel fet de cobrar els ingressos per escó i vot emès. Això és tot. I fent això hem desaprofitat una ocasió històrica per fer un acte valent i rupturista,  dir un “No!” ben alt i fort i aconseguint que cap partit independentista fos present a les eleccions espanyoles.

Així doncs, jo ho tinc ben clar. No penso anar a votar! I ara ve quan surten aquells tòpics de: “Si no votes, després no et pots queixar”. Doncs no! Hi ha moltes maneres de fer política, de lluitar pel que creus, de construir alternatives i de treballar pel país més enllà que votar cada quatre anys, i, sobretot, més enllà de votar en un Estat que no em pertany i no em deixa exercir els meus drets. Penso treballar a casa meva, amb la meva gent, pel meu país i també per un món més just. Però el 20N no participaré en el seu circ. “Després dels que ens va aconseguir votar, ara va i no ho feu”, aquí l’altre gran tòpic que se’ns adreça sobretot als joves. Doncs la resposta és ben clara, si ho haguéssiu fet bé, si haguéssiu trencat amb el franquisme en comptes d’acceptar una reforma, un cap d’Estat escollit a dit per Franco i una Constitución sota amenaça militar, ara no estaríem pas així.

I els resultats, que siguin els que vulguin, se me’n refoten.  Malauradament sempre reben els mateixos i els més desafavorits, però només tinc un desig electoral,  i és que si hi ha d’haver més terratrèmols, en comptes de que pateixi la pobre gent de Llorca o el Kurdistan, el proper que  sigui amb epicentre únic i concentrat al Congreso de los  Diputados durant el debat d’investidura. “ Se levanta la sesión!”.

Publicat dins de Països Catalans, Política | 3 comentaris

Amb unitat, el futur és Joves!


Som-hi! En una colla és important que hi hagi diàleg, i com més obert i constructiu, millor! Per això, després del bon article del nostre company de la colla Josep Maria, m’he llençat a escriure algunes idees que fa temps que em ronden pel cap per millorar la nostra colla, la Joves Xiquets de Valls.

Vull parlar del futur, perquè és el que ens interessa, perquè vull construir. No serveix de res remoure un any que, sens dubte, és  per oblidar. Cal doncs, aprendre dels errors, i calen sobretot, canvis. I canvis més profunds, a part de les simples persones que gestionen la part tècnica. Cal, sobretot, un canvi de mentalitat, de compromís, de manera de veure els castells. I és que això de fer els castells “per collons”, sense assajar o assajant un dia a la setmana amb la copa i el cigarro en mà i fent quatre provetes, ens ha portat a una irregularitat extrema i a dependre de ben poques persones per a pujar, sent molt vulnerables a les baixes o absències. I llavors hi ha els que diuen “hem de fer castellers nous”, molt bé, sí, però la pregunta que ens hauríem de fer tots i totes és: “com els hem de fer aquests castellers de tronc nous?” . I el que està clar és que amb  assajos de canalla amb poca gent on només podem fer com a màxim castells de sis i sense cap assaig general complementar-hi on fer proves, és impossible! No podem deixar tota la feina per divendres, no hi ha temps material per a tant.

I fer castellers de tronc nous no vol dir prescindir dels grans castellers de tronc que ara tenim. És més, són precisament ells qui han d’ensenyar a aquestes noves persones la tècnica i rauxa necessària. Fer castellers nous i mantindre el compromís dels d’ara no ha de ser pas una dicotomia. És més, el compromís durant tant i tants anys d’aquestes persones és digne d’admiració. I veure com molts d’ells han passat de ser aixecador a terços, és també un símbol de la grandesa i la història de la nostra colla.

Així doncs, cal encarar el futur entre tots, amb unitat, per fer encara més gran la Colla Joves. Tots formen part d’aquesta colla i tots i totes som necessaris. Així doncs, els nous i antics castellers, la gent de tronc i de pinya, els grallers, els simpatitzants… tots hem d’anar a una. I hi hem d’anar-hi encara amb més força l’any que ve, un any clau, importantíssim. L’any que ve anirem a Sant Fèlix i a tots els grans compromisos, n’estic segur. Ens mereixem i ens donaran un any de confiança. Ara bé, una mala temporada l’any que ve, any de Concurs, pot ser el cop definitiu. No ens podem permetre això de “fer un pas enrere”. Si l’any que ve la colla no s’alça, perdrem bona part de les diades grans i la Joves pot entrar en caiguda lliure. No ens ho podem permetre. Per això, l’any que ve hi ha d’haver un cap de colla potent i de consens, amb el suport de tothom, i amb una junta potent i unitària. És imprescindible. Ens la juguem.

I ara venen algunes de les meves humils propostes de cara a millorar el treball i l’eficàcia de la Colla Joves:

-Fer dos assajos generals a la setmana: Canviar, a més, les dates dels assajos de canalla. Hem de deixar dies lliures a la setmana pels castellers perquè puguin compaginar la vida familiar, així, no podem, per exemple, fer assajos generals dos dies seguits: dijous i divendres. Per tant, jo proposaria fer assaig de canalla dilluns, amb els nens encara actius del cap de setmana i treballant amb menys gent, assaig de canalla dimecres a les 7 i a les 8 i posteriorment assaig general fins les 10. Aquest assaig serviria per fer proves i treballar els troncs i provar castellers nous. Quan algun d’aquests castellers nous estigui preparat, saltaria a l’assaig de divendres, on les proves han de ser definitòries i encarades als castells que s’han de fer el cap de setmana i en un mitjà termini. Els dies previs a grans diades, també s’assajarien folres (i manilles, que coi!). Divendres, assaig general com fins ara.

Tenir una estratègia planificada i un calendari competitiu: Sens dubte, unes de les mancances d’enguany.

L’equip de canalla ha de ser potent, i el cap de canalla ha d’assumir responsabilitats i mantenir la moral dels més petits.

La vida social a la colla s’ha d’impulsar: S’ha de promoure fer més us del bar, que sigui un lloc de trobada diari. Amb la nova junta administrativa la cosa ha millorat, però necessitem organitzar més actes i amb finançament. Quan la situació econòmica estigui sanejada, després d’uns anys de descontrol, s’han d’impulsar actes de trobada i d’expansió que són imprescindibles per fer colla i cridar gent nova a la colla (sopars, paelles després d’assajos especials, concerts, actes a l’aire lliure, instal·lacions al local…)

Aquestes són només algunes idees, opineu i digueu la vostra, i sobretot, dialoguem i construïm la Joves del futur.

Visca la Colla Joves Xiquets de Valls!

Publicat dins de Castells | 22 comentaris