Hi ha notícies d’aquelles que, a part de no esperar-te, et deixen astorat. Almenys així em vaig sentir quan vaig saber que a principis d’aquest any ens va deixar en Pere Manau Saumell, el mític professor de l’institut Angeleta Ferrer i Sensat de Sant Cugat del Vallès.
En Manau era una persona especial, en tots els sentits de la paraula “especial”, i era un d’aquells personatges que no deixaven indiferent a ningú: o era el professor amb qui més gaudies o no podies ni veure’l. Un sentiment, per cert, recíproc, ja que si erets del segon grup, amb en Pere no tindries pas un camí de roses. Bé, com amb la majoria de professors. I sí, era estrany i a voltes feia coses estranyes. Així era ell, arribant a l’institut en samarreta curta i tirants, tant si estàvem a 30 graus com si queien flocs de neu, i xerrant a la seva manera, canviant de tema cada dos por tres o quedant-se de sobte en blanc, amb el seu cap traginant altres per altres llocs i idees. Tenia les seves coses, sí, però quan ja portes forces anys passant per diferents escoles, instituts i universitats, te n’adones que tampoc era tant diferent de molts altres professors que et vas creuant. I encara més quan surts d’aquest superprotegit oasi santcugatenc.
En aquest món, si ets diferent, però, tens les de rebre, i això també li va passar al Pere. No encaixava en aquest model educatiu basat en els resultats –o mals resultats- i en els programes rígids i sagrats. Per cert, ell era professor de català, però explicava el que ell creia que era més interessant. És a dir, en termes col·loquials, es passava el programa pel forro. Perquè explicar-te el pretèrit plusquamperfet si podia parlar de les falles d’Alòs d’Isil? I això, clar, era un escàndol i molts pares cridaven esgarrifats que així els seus fills no arribarien preparats a la Selectivitat. Quin escàndol, es surt del camí fixat i explica coses “que no serveixen per a res”! I és que sempre va bé un boc expiatori per intentar justificar els mals resultats, tant dels estudiants com del sistema educatiu.
En la meva pròpia experiència, però, recordo amb molt d’afecte aquestes coses “que no servien per a res” que em va explicar en Pere. Gràcies a ell vaig fer un crèdit de Cultura Popular i Tradicional, tinc el fabulari Amades dels Països Catalans a casa, que sovint encara fullejo, vaig conèixer moltes històries i curiositats de Barcelona en les nombroses sortides que hi vam fer i, sobretot, vaig tindre el luxe de poder aprendre una mica d’occità. Una llengua germana del català que ha tingut més mala sort que la nostra. Fins i tot encara podria dir-ne un bon grapat de frases, i en canvi no em ve al cap res dels isòtops o les matrius. El crèdit variable d’occità era la nineta del ulls d’en Manau, col·laborador del Cercle d’Agermanament Occitano-Català i assistent a tota mena de xerrades i actes. Fins i tot va portar als seus alumnes a la Dictada Occitana, aprovant-la la majoria.
Un dels millors records d’en Pere va ser el viatge a Occitània d’aquest mateix crèdit variable. Quin valor emportar-se un grup d’estudiants de 4rt d’ESO amb les hormones a mil per la Vall d’Aran i la Gascunya! Tota una experiència per a molts, i tot un plaer que un professor ens portés a visitar un ràdio lliure, un centre social gestionat per Anaram au Patac -ara s’anomenen Libertat-, una Calandreta o bressola occitana i, fins i tot, un concert d’Ska solidari amb Euskal Herria.
Per cert, abans parlàvem de rendiment, i de futur, i de resultats, i m’ha vingut al cap quan en aquestes edats estava ben perdut sobre el que volia estudiar. Tots els professors em van dir que fes els batxillerats tecnològics i científics, que em veien fent això, i només el “boig” del Manau em va dir que jo acabaria fent una carrera social o humanista, i que triés un d’aquests batxillerats. Va ser l’únic que tenia raó i, malauradament, no li vaig fer cas. Les males estones que em va portar aquesta decisió!
Al Pere potser mai ningú l’hi farà un homenatge i potser també es va trobar un pèl sol en el tram final del seu camí, però amb aquest humil escrit almenys vull deixar constància de la bona petja que va deixar en molts dels seus alumnes, uns antics alumnes que encara recordem i conservem aquestes coses “que no serveixen per a res” que ens va ensenyar.
Bon viatge Manau!
PD: Per cert, molt recomenable aquest enllaç a un 30 minuts on surt en Manau acompanyat dels que erem els seus alumnes.
El bloc d'en Carles Herèdia 
Molt bonic, Carles. Les coses que no serveixen per res a nivell acadèmic i para-professional, de fet, solen ser les coses més important en aquesta vida. 🙂
La majoria d’estudiants per sort hem tingut algun profe d’aquest estil “lliure”. Fa poc he llegit un text emotiu d’un noi de vila recordant una professora del col·legi Sant Ramon (davant Bilwi) que ha traspassat recentment essent força jove.
Seguirem!
En Pere va ser un referent per als alumnes que el van voler entendre. Tenia les seves coses, era un personatge molt especial i segurament per a molts era un malparit. Collonades! Un tio sense pels a la llengua i defensor de les causes perdudes amb gran vocació per la divulgació. Pere, allà on siguis segueix donant guerra. Visca Occitània i Visca els Països Catalans.
M’ha agradat molt el teu escrit, Carles. Amb lo poc que vaig coneixer el Pere vaig quedar impactat pel seu aire de llibertat. Coincideixo amb lo que algú t’ha escrit, hi ha certes coses a la vida que malgrat no ser pràctiques ens mantenen vius. Necessitem valors humanistes per viure, i necessitem somniar per a volar. En Pere Manau estava pel damunt de xorrades i convencionalismes, i necessitava volar, ara ja en un gran viatge. Un molta forta abraçada per al Pere, no t’en vagis mai, i una molt forta abraçada per a tu, Carles. Algo d’ell hi ha en tu. I cada vegada que sentirem la parla i la musica occitana ens vindrà un aire fresc que ens recordarà en Pere, la seva sabiduría i l’emoció de la llibertat al nostra costat.
M’ha agradat molt el teu escrit, Carles. Amb lo poc que vaig coneixer el Pere vaig quedar impactat pel seu aire de llibertat. Coincideixo amb lo que algú t’ha escrit, hi ha certes coses a la vida que malgrat no ser pràctiques ens mantenen vius. Necessitem valors humanistes per viure, i necessitem somniar per a volar. En Pere Manau estava pel damunt de xorrades i convencionalismes, i necessitava volar, ara ja en un gran viatge. Un molta forta abraçada per al Pere, no t’en vagis mai, i una molt forta abraçada per a tu, Carles. Algo d’ell hi ha en tu. I cada vegada que sentirem la parla i la musica occitana ens vindrà un aire fresc que ens recordarà en Pere, la seva sabiduría i l’emoció de la llibertat al nostra costat.
Salutacions, em vaig enterar de la desgraciada noticia a principis de febrer, vaig anar a visitar l’institut despres de 15 anys i mho van comunicar.
Vaig cursar bup dels cursos 94-97 i sempre vaig tenir el privlilegi de tenir com a professor el Pere Manau, vam ser pioners la meva quinta per fer la primera EATP (ara es diu diferent crec que credit variable) de llengua i cultura occitana, i com no, vam ser els primers que vam fer el viatge a toulousse, pau i algun castell en ruines dels catars. De fet, fa un any i mitg ens vam trobar varies vegades, ja que treballo a ferrocarrils i ell era usuari dels trens, suposo que vivia per gracia, ja que sempre es baixaba alla. El tema es que parlant, ens tenia molt apreci als pioners d’aquella idea del viatge a occitania, i be, la reforma educativa amb l’entrada a l’ESO no el va beneficiar gaire, ja que abans els que passaben de tot s’anaven a FP i els no tan dolents a BUP, aixi que un professor tan peculiar podria ser més ell, més manau.
Un independentista com no he conegut mai ningu (mai va visitar Madrid per principis) jo vaig compartir 4 anys amb ell, molt intensos, mai ens va defraudar, era un espectacle amb tirants.
Aqui el meu record a una persona maravellosa, mitica i intensa. El meu gran record a tu Pere, per la meva part mai t’oblidare. Sort allà on estiguis on segur que seràs rebut com un heroi. Descansa amb pau.
Carles, m’ha agradat molt l’escrit que has fet en record al gran mític profe de català del nostre institut. En Pere era un personatge entrenyable, no tothom l’entenia però era un gran professor. Catalanista incansable i defensor de l’occità, gràcies a ell vàrem aprendre un munt de paraules occitanes així com una part de la nostra història que normalment no surt en “el temari”.
Jo sempre el recordaré amb tirants i xancletes, com molt bé dius Carles, tant si fotia -10 graus com 35!!! Era una gran persona i allà on estigui ho seguirà sent 🙂 Bon viatge Pere!
Bones Carles. Sóc occitanista convençut, domino tres dialectes de l’occità i gaudeixo amb la música occitana com dels castells, que visc durant tota la setmana. Sóc també un ex-alumne de l’Angeleta, no vaig poder “gaudir” de tenir al Manau de professor en cap disciplina però evidentment el vaig viure de ben a prop. I no sé, no en tinc mala sang, però tampoc en tinc bones paraules. Admiro el seu capteniment en la investigació lingüística i l’interès que vaig poder compartir envers l’occità, però ni de bon tros el consideraria un bon professor. Tant per l’experiència de sentir merders i merders a les classes d’altres companys com pel tracte personal que hi he pogut tenir. Més d’una vegada, anant jo de bones amb ell, amb ganes de parlar-hi d’interessos comuns (ja ho he dit, occitanista convençut), creuant-me’l per l’entorn de l’Angeleta, em deixava anar més d’un improperi o impertinència sense solta ni volta quan començàvem a parlar.
Mal tracte habitual, deferència nul·la i actitud absurdament contestatària envers tot i tothom qui l’envoltava, fins i tot a qui el volia ajudar, sobretot els últims anys a l’institut. No sé si el que explico és una història més adient a una etapa final que a la resta de la seva existència, però el que està clar és que la imatge que m’he endut d’ell és d’algú que al final s’ha volgut aïllar fins i tot dels que crèiem que se’l podia defensar.
Ja dic, no puc guardar un mal record de Pere Manau. Però tampoc cap de bo. Espero que, allà on sigui, el sàpiguen tenir a bo.
“Arveir’se, arveir’se, que lo panàs se dreisse, e si se dreisse pas pus, arveir’se e merci!”
Sóc la darrera companya del Pere i estic fent unes quantes esmenes al recordatori que t’envien des de la funerària.
Carles, em permets que agafi alguns fragments del teu escrit i de les respostes que hi ha aquí publicades?
I tant que sí! Fes servir el que vulguis,
Una abraçada,
Hola, Pere!
Sóc en Jaume Figueras, professor de català i occitanista. Durant tretze anys vaig fer classes en un institut de Terrassa, el Nicolau Copèrnic, i coneixia en Pere des de l’any 1997, en què vam coincidir a l’Escola Occitana d’Estiu de Vilanòva d’Òlt. Amb en Pere vaig compartir força coses, des de l’assistència amb alumnes de tots dos a una Dictada Occitana a Castras, en un autocar del CAÒC, que ens va suposar set o vuit hores d’anada i set o vuit més de tornada, fins a un fotimer de reunions elaborant materials pedagògics sobre l’occità, al Departament d’Ensenyament. I un viatge a l’Aran i al Bearn, amb alumnes de l’Angeleta Ferrer i del Nicolau Copèrnic, en què ens va passar de tot…
I t’escric per dir-te que estic molt content que li hagis adreçat aquest escrit, sentit amb el cor.
És veritat que el Pere tenia les seves coses, com tots en tenim, però també ho és que no t’hi podies enfadar -o, si més no, no t’hi podies enfadar gaire estona… Anava de cara, sempre, i malgrat la seva aparença desmanyotada era molt detallista i curós -com als llibres que portava d’Occitània per vendre, que no tenien mai un full rebregat…
I una cosa que ben poca gent deu saber: era un ballador de primera, que fins havia actuat en concursos -és el que va explicar-me, una vegada…
No ho vaig saber fins bastant més tard, que era mort. Un dia, per a un homenatge a una senyoreta de la calandreta d’Aurilhac que havia mort d’accident, vaig escriure que els trobadors l’havien sortit a esperar, a les portes de l’Altre Món. No em puc estar d’imaginar que a ell també l’han sortit a rebre amb el puny enlaire i el cor bategant.
Jaume