Una de les assignatures en les que vaig gaudir més de la llicenciatura de Ciències Polítiques va ser la de Comportament Polític, amb l’Agustí Bosch, el també autor d’un llibre, més que recomanable per tothom qui estigui interessat en intentar fer lectures prèvies davant d’unes eleccions (Com votem i per què: UOC 2004). Amb aquesta base exposaré la meva teoria sobre el possible comportament electoral el 25N entre els partits independentistes, una teoria que tracta de seguir la metodologia de l’obra i no pas centrar-se en el debat ideològic.
Juxtaposició dels dos eixos centrals de la societat catalana. Extret del bloc: http://blogspersonals.ara.cat/elpatidescobert/ Dades: 2012
Aquestes darreres setmanes s’ha parlat molt primer de la necessitat d’una gran coalició independentista i desprès del desencís per la falta d’acord. Com a guanys d’aquesta suposada unió en serien passar a ser la segona força política o disminuir els perjudicis de la llei d’Hondt. No obstant, s’ha obviat un factor important, i és que les coalicions no tenen sempre perquè sumar vots, sinó que també poden provocar el rebuig d’una part de l’electorat. Encara que en aquestes properes eleccions és cert que l’eix nacional guanya protagonisme, els diferents estudis de comportament polític català sempre l’associen per juxtaposició amb l’eix social (esquerra-dreta). Així doncs, una gran coalició sense tenir en compte l’eix social podria restar vots i suports a la suposada gran coalició independentista, i encara més si hi ha un partit (CiU) que s’ha desplaçat en l’eix nacional i que els catalans el situen desplaçat a la dreta però a prop d’una centralitat en l’eix esquerra-dreta. Així doncs, una coalició d’aquest tipus hagués perdut suport als dos costats de l’eix esquerra-dreta: el més situat a l’esquerra, que no se sentiria representat, i del més situat al centre-dreta, que ja tindria el seu espai en una CiU envoltada d’un discurs proper a l’independentisme.
Un cop descartada aquesta coalició –també a la pràctica-, és l’hora de teoritzar sobre el possible comportament dels votants respectes les tres opcions independentistes:
Esquerra pot ser una de les grans beneficiades del nou escenari que s’ha creat arran de l’11 de setembre. La mateixa Esquerra que va ser durament castigada en les darreres eleccions ha intentat fer un rentat de cara, sobretot vinculat a la figura d’en Junqueras. L’eficàcia d’aquesta “renovació” seria d’entrada imprevisible, ja que la seva imatge va quedar molt deteriorada pels anys del tripartit i pel votant independentista, ben informat, les coses no s’obliden tant ràpid. No obstant, la nova situació, on l’independentisme ha passat a ser majoritari, ha fet desplaçar a totes les formacions en l’eix nacional. CiU s’ha apropat a les posicions de l’independentisme possibilista i ERC ha deixat aquest possibilisme per recuperar l’independentisme desacomplexat d’anys enrere. La mateixa societat els ha empès. Així doncs, molts dels vots perduts el 2010 pel discurs i la pràctica d’Esquerra, que van anar a parar o a l’abstenció o a SI, podrien tornar a la formació republicana, que a ulls de molts, es convertirà en el vot útil independentista (un concepte molt discutible però que té un gran efecte). És previsible, doncs, una pujada d’ERC, però no pas espectacular, ja que tindrà una forta competència tant a l’esquerra (CUP) com a la dreta (CiU).
La CUP és una incògnita, però hi ha diferents factors que indiquen que poden tenir uns bons resultats. L’arrelament municipal n’és un, però la possible acumulació d’una part de l’abstencionisme i del vot desencantat, lligat a fenòmens com per exemple el moviment indignat o l’esquerra transformadora, n’és una altre. Així, la CUP no només es pot nodrir dels vots dels situats en un extrem de l’eix nacional, majoritàriament d’esquerra segons les enquestes (les zones més vermelles al gràfic) i que confien plenament en l’independentisme rupturista que representa la CUP, sinó també en un sector de la població no estrictament independentista o que no prioritza l’eix nacional, però que els pot votar per la seva situació en l’eix esquerra-dreta (parlem del percentatge del 10,5% que apareix al gràfic, i també del 14,2%), situada en el camp de l’esquerra transformadora.
Poden acumular, a més, bona part dels votants de SI i fins i tot d’ICV, sobretot la seva base sobiranista, sobretot la que no forma part de l’àrea metropolitana de Barcelona, que no havia votat mai ERC per no considerar-los prou d’esquerres. Ara, amb una CUP transformadora, no té cap sentit mantenir el vot amb un partit que té un discurs nacional poc clar. L’Herència de Bracons, MAT, Conselleria d’Interior…també perjudicaria els ecosocialistes en benefici de la CUP. Tot i l’aïllament mediàtic, la creixent importància de les xarxes socials poden fer que la CUP obtingui representació en més d’una demarcació.
Solidaritat és la força política que ha agafat més a contrapeu la nova situació de canvi de patrons ideològics. El que abans defensaven gairebé en exclusiva a l’arc parlamentari, ha estat incorporat per diferents partits, sobretot Esquerra, que desprès del fracàs del Pacte Fiscal, té un discurs calcat. Si bé la indefinició en l’eix social havia servit a les eleccions del 2010, on el desprestigi d’ERC era immens i part de l’independentisme havia quedat orfe, l’actual context els deixa sense representar en exclusiva cap sector de cap dels dos eixos i sense haver creat una base social prou forta. El vot útil els castigarà d’una banda, anant cap a ERC, i la CUP els desgastarà en les posicions més extremes en l’eix nacional, que abans sempre havia representat la CUP i que se situen ampliament a l’esquerra. Quan l’independentisme passa a ser majoritari, un partit exclusivament independentista perd la raó de ser. Així, tot i haver complert el seu programa i fet una feina al Parlament considerable, ho tindran molt difícil per conservar algun escó. Hauran de confiar només en la figura de López Tena, que en les enquestes surt com a ben valorat per un ampli sector de votants de diferents partits. Ara bé, tindre una bona valoració no vol dir ser votat.
El 25N dictarà sentència i veurem si malgrat la dispersió, els partits independentistes, amb tots els seus matisos i diferències ideològiques, treuen un bon resultat.
El bloc d'en Carles Herèdia 