La diada és a tocar i m’encantaria trobar-t’hi pels carrers de Barcelona cridant plegats per la justícia social i la llibertat de la nostra terra i la nostra gent. Malauradament sé que no podrà ser i sé que és molt probable que això no ho puguis llegir, com tampoc vaig poder fer-te arribar al moment, tal com et vaig prometre en aquella sala gris, que al teu poble i a tots els Països Catalans estem avançant. Que alguna cosa es mou i que, com ja deus saber, l’Esquerra Independentista va tenir uns resultats espectaculars a les eleccions municipals. Encara que et costi de creure, quan tornis segur que et trobaràs la teva terra molt més a prop de la llibertat!
M’ha sorprès i m’ha agradat molt que hagis tret un bloc. Permetem que pengi una de les teves entrades al meu, perquè, “cabronàs”, m’has emocionat!
Endavant Roger i una abraçada ben forta! Ànims i sàpigues que aquí t’esperem per recórrer els racons del país, per continuar lluitant, per repetir aquelles nits de festa i per riure molt, moltíssim, com sempre solíem fer.
Records a tota la gent d’Irlanda, i sobretot als nostres amics. És molt gran tot el que estan fent! Endavant i no et desitjo ni fermesa ni valentia, i és que sempre les has tingut i sé que en aquests moments les tens i les tindràs més mai.
Fins aviat amic!
“Som a tocar de l’11 de setembre, la diada. Serà la segona que passaré a la presó i lluny dels i les meves, i del país.
Aquest cop no em posaré nostàlgic: el primer que has de desterrar a presó son les emocions frívoles. Aquí dins sòn l’avantsala de la melancolia, i aquesta deixa pas, sense adonar-t’en, a la tristesa. I aquesta a la depressió: la presó es un tobogan emocional al final del qual, amatent, hi ha sempre el suïcidi: cal ponderar i ser mes fort que una roca. Has de vèncer, sempre i a cada moment.
Per això, aquest cop només recordaré.
Recordaré, mare, que em perdré també l’aniversari de la Júlia per segon any. És tant petita que només em coneix per foto.
Recordaré, mare, el pare, a qui la salut ha traït però que continua fort i íntegre.
Recordaré, mare, els germans. La gran ja és mare. El petit, eixerït, vol menjar-se el món.
Recordaré les àvies, mare. La pell de les mans arrugada. La mirada desperta. Recordaré, mare, com aquell dia em miraves quan vas veure’m enmanillat i escortat per aquells dos homenots. Recordaré com aquell jutge altiu parlava i jo no l’escoltava, us mirava a vosaltres, cercant el més mínim indici de debilitat.
No el vaig trobar.
Recordaré, mare, com en dies com aquest penjàvem la senyera estelada al balcó i jugàvem a comptar les dels veïns. Cada any veiem més. Ens enganyavem.
Recordaré com al capvespre cridavem “Independència”. Oblidavem que seguiem ocupats. Érem feliços.
Recordaré, mare, les flors als peus dels patriotes: les quatre barres i l’estel als balcons. La tornada castellera. L’anxaneta entremaliat. les gralles.
Els segadors, el puny alçat. El fulard lligat al canell.
Recordaré, mare, i en cas que m’en començi a oblidar, giraré la vista vers el mur de al cel·la. Gris i compacte. Una foto. Una de sola.
Hi sou tots, quatre generacions. M’exorteu a no defallir i premeu les quatre barres amb el puny, com aquell qui no vol deixar escapar la seva ensenya.
Recordaré, llavors, que heu patiti, heu plorat, heu cridat, heu maleït aquell jutge prestiberià i els barrots que ens separaven. Recordaré que heu cridat contra la injustícia i ningú us ha escoltat.
Despertaré, llavors, i recordaré que avui es 11 de setembre i jo només estic mirant fixament la paret de la cel·la.
Però el missatge ja estarà enviat, la decisió presa i la connexió establerta. Jo estimo la meva terra, destesto la injustícia. Admiro els i les meves.
La meva terra sou vosaltres. I vosaltres sou la meva terra.
Per això, en uns dia com avui, només us hauré dit: “No defalliu”.
Espero que quan mireu les quatre barres i l’estel hi veieu el meu missatge.
Una abraçada a tothom i bona Diada.
Visca la terra, “
El bloc d'en Carles Herèdia 