Els Països Catalans sempre han estat una terra de pas, de parada i fonda i d’intercanvi de cultures. El nostre país d’avui i la nostra manera de ser no s’entendria sense tot el que ens han aportat els nouvinguts que un dia o un altre van fer cap en aquest petit racó de món. Grecs, fenicis, la important migració occitana fins al segle XVIII o els tants i tants catalans d’arrel andalusa o amazigh que ara viuen entre nosaltres, han format i formen part de la nostra riquesa cultural. I la llengua catalana sempre ha estat la porta d’entrada a aquest país, allò que ens fa ser un mateix poble, la llengua pròpia i comuna que ens dóna cohesió enmig del batibull de centenars de llengües que avui en dia es parlen pels carrers. La llengua catalana és, doncs, el fenomen de cohesió d’un poble integrador de mena. I és que mentre a bona part del món els nouvinguts mai deixen de ser considerats estranys, a casa nostra només falta que es digui una frase en la nostra llengua per esdevenir un catalana més, sense retrets i amb total admiració. Som així i n’estem orgullosos, i tenim una capacitat integradora que fa molta por als que des de fa 300 anys només tenen un desig: fer-nos desaparèixer com a poble i acabar amb la nostra llengua i cultura. Sempre ho han intentat i ho seguiran intentant, tant si ho fan vestits de soldats borbònics, de dictadures militars, de jutges del Tribunal Suprem o es vesteixen de cabretes denunciant una fantasmagòrica “discriminación del castellano” i parlant de tolerància i convivència.
Després d’haver-ho intentat de totes les maneres i veient que hem restat ferms a tota mena de càstigs, guerres o tortures, la seva estratègia actual és molt més sigil·losa i subtil. Enmig de l’actual globalització i uniformització, i aprofitant les onades migratòries que provoca l’injust repartiment de la riquesa, tenen clar que han d’acabar amb el nostre model integrador que ha funcionat durant tant anys. L’objectiu, a més, és atacar directament la nostra línia de flotació, el model d’immersió lingüística, un model d’èxit admirat arreu del món però molt molest pels interessos de l’imperi i l’espanyolisme més acèrrim. Així s’explica doncs els recursos presentats per unes poques famílies perquè el castellà sigui llengua vehicular a l’ensenyament català, i també el suport mitjançant les sentències del Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya a aquesta causa tan espanyolíssima. Volen trencar la cohesió i el model social català, i no els hi ho podem permetre. Així doncs, ara és moment de mobilitzar-nos en defensa de la nostra llengua i cultura, aprofitant encara més el proper diumenge 11 de setembre i demostrant que, com sempre, continuem donant la cara pel nostre poble , la nostra cultura i la nostra gent.
És molt important també donar suport a la comunitat educativa i a totes les institucions perquè no apliquin en cap cas les sentències que vagin contra la llengua comuna i el model de convivència. Però s’ha d’anar més enllà, i és que quan atacs més haurem d’aguantar? Quin serà el pròxim? Si no ens volen entendre, si no ens deixen decidir, no tenim més sortida que la independència i començar de bell nou un camí sense submissió, ni sentències ni haver de demanar permís per tot.
I a aquests que es vesteixen de tolerants i defensors de llengües oprimides, com un castellà a Catalunya segons ells en perill, que facin un tomb pel País Valencià, on molts nens han demanat ensenyament en català i no hi ha prou places, o que passegin per la Franja i la Catalunya Nord, on per no tenir, no tenen ni aquesta opció. Però bé, amb això no farien punts ni sortirien a Intereconomia. La hipocresia té aquestes coses.
El bloc d'en Carles Herèdia 