Independentisme sense retallades

Monestir de Sant Cugat

Dilluns de ressaca i rècords d’una vila, Sant Cugat, que m’ha acollit bona part de la meva vida. Enguany només he pogut viure dos dies de la seva festa major, això sí, dos dies ben intensos, plens de retrobaments amb vells –i nous- amics. Aquests dies he vist, però, un Sant Cugat un pèl diferent al que estava acostumat: un Sant Cugat on es respirava independència per tot arreu. Si fa no masses anys defensar la llibertat del nostre país en aquesta vila et convertia pràcticament en una persona extravagant, aquests dies he pogut comprovar que l’independentisme és el sentiment majoritari, fins i tot entre gent que no fa pas massa n’era contrària o indiferent. Uns versots contundents i aclamats majoritàriament i uns concerts  d’Obrint Pas i Miquel del Roig pletòrics i combatius, encara van donar més força a aquesta sensació. I és que la gent cada cop està més cansada de l’espoli, del maltracte i de la burla i l’ensarronada constant.

Així doncs, ara és temps de rebel·lia, i no només en aquesta vila al peu de la serra de Collserola, sinó a tot el país. Així ho demostrar el resultat del Baròmetre polític del Centre d’Estudis d’Opinio (CEO) de la setmana passada. Segons aquest estudi oficial, un 42,9% dels catalans votaria en un referèndum a favor de la independència, un  28,2% ho faria en contra i un 23,3% s’abstindria. Molts mitjans han fet trampa intencionadament només mostrant aquesta dada, però si l’extrapolem a un referèndum, el resultat seria: 60,3 a favor de la independència i un 39,6 en contra, amb una participació ben significativa. És a dir, una victòria clara i contundent de l’independentisme.

Aquesta és la voluntat del poble i ja no hi ha lloc per la paciència o per projectes federalistes que els darrers 300 anys d’història ens han demostrat que són inviables en aquesta Espanya sacrosanta. Ara és el moment i és la classe política qui ha de prendre nota i atendre la voluntat popular. Els darrers mesos, a més, han sortit a la llum dades, informes i declaracions d’experts internacionals sobre la viabilitat econòmica de la independència, l’insuportable espoli fiscal i les millors condicions de vida i de renda per càpita que hi haurien en una Catalunya independent. Sens dubte, seria una bona manera perquè Catalunya surtis de l’actual crisi i on tots i totes poguéssim gaudir d’uns serveis adequats i una millor qualitat de vida.

No obstant, malgrat totes aquestes evidències, en comptes de treballar per la independència i, en conseqüència, el benestar de tots els catalans i catalanes, els governants de casa nostra estan ben ocupats retallant tota mena de serveis socials i conquestes aconseguides després de molts anys de suor i lluita. Quin exemple de servilisme i covardia! Espanya i el govern espanyol ja no és cap excusa, tal com està configurat l’actual parlament, si el partit majoritari en comptes de fer gala de l’independentisme de boqueta, folklòric i intermitent, treballés en aquesta direcció, la independència seria un fet. Seria totalment imparable. Ara bé, hi ha qui prefereix, com a bon esclau, empitjorar la situació de la majoria de catalans i catalanes –no la seva, que cobren prou bé!- i salvar el cul a la “madre patria” abans que fer un pas valent i decidit. Però clar, per proclamar la independència s’ha de tenir allò que s’ha de tenir, i també s’ha d’arriscar, fins i tot amb la possibilitat de perdre les cadires al Parlament. Això clar, és impensable en la classe política que tenim ben apoltronada al càrrec i a l’hemicicle.

Estem en un moment històric pel nostre país. L’actual govern de la Generalitat ens haurà de demostrar si està o no a l’alçada de les circumstàncies. Si més no, la història jutjarà. Artur Mas té la possibilitat de passar a la posterioritat per ser un president valent, a l’alçada de personatges com Francesc Macià o Pau Clarís,  o per ser un altre president mesell i covard, amb un recorregut mediocre, en definitiva; un botifler més. Fins i tot Jordi Pujol i Pasqual Maragall –a bones hores també…- s’han adonat que només hi ha una sortida possible a aquesta situació. Espero que en Mas en algun moment faci cas al que diu que és el seu referent, a dia d’avui, però, sembla que li va més la tisorada i la retallada de les nostres condicions de vida que no pas la fermesa i el sentit de país.